Aquesta setmana els i les estudiants de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB podem iniciar el cami d'una batalla més en aquesta dura guerra contra les retallades en educació i l'increment d'un 66% de les taxes universitàries pel curs vinent.
No hi ha temps. El curs s'acaba i la matricula del proper curs s'ha de fer d'aqui dos mesos. Aquest ha estat un curs amb vagues, ocupacions, manifestacions... i el govern encara no ens ha fet cas.
Al meu entendre les manifestacions han de servir per mobilitzar la gent, però han d'anar acompanyades d'accions concretes, i aquestes han de ser unitàries. Durant aquest any penso que la lluita s'ha centrat en sortir al carrer, però no en lés accions concretes. Accions que per altra banda s'han començat a valorar en les darreres setmanes.
Aturar els exàmens és al meu entendre una bona mesura de pressió, tot i que fer-la a la desesperada potser no sigui la millor manera. Però s'ha de fer. No queda temps.
L'acció d'aturar exàmens genera molts dubtes, però no em fa por. Que m'importa perdre uns exàmens si l'any que ve no em podré matricular?
Si no aconseguim aturar l'increment de taxes la guerra s'haurà acabat. Això no vol dir que l'aturada d'exàmens sigui l'última batalla d'aquesta guerra.
L'última batalla crec que serà si la majoria d'estudiants no ens matriculem pel proper curs. Un descens dels ingressos per matrícules faria caure el sistema universitari. Si no hi ha ingressos com es paguen els professors? Com es paga al personl administratiu? Com es paga el personal de manteniment? i la recerca? i tota l'activitat interna de les universitats (comerços, bars...) si no hi ha estudiants? Deixaria el govern enfonsar tot això? Podria ser, però ho veig difícil.
Som molts els/les que no tenim res a perdre, i per tant ens hem de sumar a aquesta guerra i assumir totes les conseqüències. La derrota ens deixa fora de la universitat. La derrota és la desaparició de la universitat pública. La derrota és esborrar les il.lusions de molts (de generacions presents i futures) d'arribar a la universitat.
Valentia!. La guerra no està perduda. Tenim arguments. Sabem que hi ha diners, però que la prioritat del govern no és l'educació, no és la universitat pública, sinó tapar les vergonyes dels culpables. La festa s'ha d'acabar, i ja no importa res. El govern se'ns pixa a sobre sense cap remordiment, sense compassió.
No tinguem por! Donem una resposta! Ells no s'ho pensen dos vegades abans d'actuar! I si ells actuen sense pensar, haurem de començar a actuar de forma improvitzada, sense pensar les coses mil vegades! És necessari utilitzar totes les armes que tenim i jugar totes les nostres cartes!
