Escrito de cuarentena - Primera parte

Hacía tiempo que no escribía. Y no es fácil hacerlo ahora, pero he encontrado un rato para sentarme y escribir lo que muchos días pasa por la cabeza. Hoy he conseguido que además de pasar, se quedara todo escrito. Más o menos.

Hace días ya que los días son como un domingo por la tarde de esos en que no te apetece hacer nada y te quedas en casa. De esos en que el aburrimiento te come, pero lo agradeces. Y lees, enciendes la tele, miras el teléfono, comes chocolate, y haces de todo y no haces de nada.

Pero estos días que vivimos son distintos. Porque te apetece salir y no puedes. Pasamos el día encerrados en casa, y la casa ahoga. Yo me ahogo y salgo a la ventana y saco la cabeza, y respiro. Cojo aire y cierro la ventana, hasta que me vuelvo a ahogar y vuelvo. 

Y me ahogo porque no sé cuánto tiempo más va a durar esta situación extraña. No me había preparado para esto. Ni yo, ni tú, ni nadie. Es ansiedad, lo sé, la conozco y no pasa nada. Sólo necesito respirar.

De un día para otro la rutina cambia sin quererlo. E intentas buscar el lado bueno y piensas que va a ir bien parar unos días, que siempre viene bien parar. Porque vivimos sin parar.
Y lo cierto es que por unos días disfruté leyendo como hacía tiempo que no podía, disfruté de películas que de no ser por esta situación, no me hubiese sentado a ver nunca.

Pero ahora que ya van no sé cuántos días, abro un libro y no paso de la segunda página, ni me siento dos horas para ver una película. Tengo tiempo pero no puedo. Quiero pero ya no puedo. Me siento y me quiero levantar. Necesito abrir la ventana y respirar.

Espero que haya una segunda parte

Sobre la Fira Gastronòmica dels Porrons

Un poble que és capaç de mirar enrera, és un poble que és i serà capaç de mirar endavant amb una mirada més oberta i serà capaç de construir un futur millor.

Un poble com Abrera que ha duplicat la seva població en relativament pocs anys, necessita aturar-se i mirar enrera, agafar aire, sentir orgull i continuar el camí.

Per la gent com jo que hem crescut al mateix temps que ho feia el poble, per tota la gent nouvinguda, i pels que han nascut amb el nou segle poder conèixer com era Abrera fa cent anys, cinquanta o trenta anys és una oportunitat d’or per poder entendre millor el poble on vivim.

I per la gent més gran poder explicar com era aquella Abrera de fa vuitanta, cinquanta o trenta anys enrere, és una oportunitat de recordar i reivindicar amb orgull allò que va ser aquest espai comú que compartim la gent que vivim a Abrera.

La gent canvia i el paisatge canvia, i allò que un dia va ser el pà de cada dia, arriba un dia que s’ha de recordar i ensenyar als qui no van viure aquell espai de temps.

Cal recuperar fotografies, històries personals i vivències col.lectives que evoquin nostàlgia pels protagonistes i siguin motiu d’orgull pels qui aprenen d’aquestes experiències.

Era necessari poder tenir i viure el que ahir al vespre es va viure al barri del Rebató. Un d’aquells barris que només amb passejar ja evoca olor a història.

El Carrer del Rebató és un d’aquells carrers on a l’estiu la gent encara treu la cadira a la porta de casa i es formen xerrades entre els veïns, un d’aquells barris que tanquen el carrer per celebrar la seva pròpia Festa per Sant Jaume. En definitiva un d’aquells barris en que la gent de tota la vida diu amb orgull que són del Rebató.

La Fira Gastrònomica dels Porrons que recupera l’esperit d’aquella Abrera que era lloc de pas, especialment als hostals dels porrons del Rebató, i que recupera un passat vitivinicola que ens evoca a aquella Abrera agrícola de vinyes i arbres fruiters que un dia va existir i de la que avui en queda poc, és precisament el que necessitàvem com a poble que amb una velocitat de creixement tan gran havia perdut el més important: les arrels.

Si aquesta iniciativa té èxit (que depèn de tothom i no només de l’Ajuntament) i som capaços de repetir-la cada any i convertir-la en un esdeveniment de poble marcat al calendari de tothom, com ho pot ser la Festa Major o la Cavalcada de Reis, estarem enfortint les arrels que tenim com a poble i podrem mirar el futur amb la seguretat de saber d’on venim i sentir l’orgull suficient com per continuar creixent i avançant. I ho farem amb el respecte necessari a l’entorn natural perquè voldrem preservar i conservar allò que ens recorda el nostre passat.

Recuperem la nostra història, ensenyem-la als més joves i no tan joves, als nous i noves abrerenques i a tothom que vingui de visita a recordar amb nosaltres com èrem, perquè no ho oblidem mai: Abrera era, és i serà un lloc de pas.

UNA ONADA DE REALITAT

Pel que he llegit i escoltat avui, sembla que la manifestació d’ahir, més enllà de ser un nou èxit de convocatòria i civisme, va servir de ben poc.

Si fins ara, aquestes grans manifestacions tenien un objectiu (fer un referèndum d’autodeterminació), la d’ahir no passava de reclamar quelcom ara per ara impossible.

Avui també he començat a llegir reflexions sobre la necessitat d’una majoria incontestable per poder fer efectiva, algun dia, la República Catalana.

Ho vinc dient des d’aquelles eleccions del 27-S de 2015, i no és res més que l’error a l’hora de fer números, i l’error més greu de confondre la correlació de forces parlamentàries amb la realitat del carrer.

Tot el que ha anat succueïnt desde llavors ha estat un cúmul d’accions desafortunades, que han servit de poc o res més que tensionar la ciutadania. Amb resultats a voltes desagradables de picabaralles absurdes o de guerres de llaços entre d’altres.

I pel camí hem perdut una generació de polítics i polítiques, que de ben segur, en unes condicions «normals» haurien fet aportacions importants a Catalunya.

Per una banda tenim aquells i aquelles que se la van jugar per convocar un referèndum que era obvi que no serviria de res, més enllà de portar una part de la ciutadania a creure’s que proclamar una República era tan fàcil com que una part del Parlament (amb una majoria insuficient per modificar l’Estatut) fes una votació, es proclamés la República i au! Ja ho tindriem. I per l’altra tenim aquells polítics que han acabat cansat d’una situació impracticable i que han acabat renunciant a fer política.

Els que se la van jugar sabien el que passaria, doncs al davant hi havia un Estat que havia avisat per activa i per passiva de les conseqüències, i al davant ens vam trobar un Estat que va fer el que havia de fer per defensar-se. Un Estat pel qual els cops de l´1 d’octubre van significar un mal menor.

Des de llavors el que ha passat és prou conegut... un President que marxa a «l’exili» acompanyat de part del seu Govern, altres que es queden, presons preventives, més exiliats i exiliades... El 155, unes eleccions trampa, intents de votació de President, intent de formació de Govern amb presos i exiliats...

I mentrestant, discursos, molts discursos. A voltes fent creure que la República proclamada era possible d’implementar amb la valentia del Govern, d’altres intentant rebaixar l’eufòria però deixant portes obertes a la desobediència, a voltes parlant d’unilateralitat i d’altres de negociació... i així hem arribat a la Diada de 2018.

Una Diada que a falta d’un objectiu de futur clar i compartit com les darreres, va ser una barreja entre un clam per la llibertat de les preses, presos, exiliats i exiliades polítiques i una teràpia multitudinària perquè la gent convençuda, seguís convençuda que encara i malgrat tot, encara hi ha molta gent que creu en la possibilitat de fer efectiva la República com a conseqüència del «mandat de l’1 d’octubre». Jo com que això no m’ho crec no hi vaig anar.

Vaig seguir atentament els parlaments del final de la manifestació, i la veritat és que a diferència d’altres anys, i fruit d’aquesta manca d’objectiu comú, el parlament més esperat per part meva (el de la Presidenta de l’ANC) em va semblar molt descafeïnat i equivocat. Poc convenciment a l’hora de reclamar als polítics el valor necessari per tirar endavant el mandat de l’1 d’octubre, i poca valentia a l’hora de reconèixer que s’han fet les coses malament i que al final entre l’empenta de la gent motivada pels líders de l’ANC, Òmnium i companyia, a més dels polítics que van tenir por de frenar la gent amb una dosi de realitat necessària , hem acabat en un punt en el que serà més fàcil tornar al 2006 que al 3 d’octubre de 2017.

I tornar al 2006 no serà un fracàs, i ho haurem d’assumir. Tornar al 2006 voldrà dir tornar a un escenari on siguin possibles grans acords.

El PSOE ha obert la porta de les possibilitats de l’autogovern. I tocarà ser ràpids per explicar a més d’un milió llarg de persones que el camí que vam agafar estava tallat, i que cal fer unes passes enrera per continuar caminant. I haurem de recordar que no fa pas tant ens haguéssim conformat amb un millor finançament. I que aquest millor finançament era quelcom compartit per una àmplia majoria parlamentària i social.

Caldrà paciència, diàleg, concessions mútues, temps, i moltes coses més, però Catalunya tornarà a viure amb normalitat, i per damunt de tot podria aconseguir una normalitat amb més recursos econòmics i major autogovernm, que al cap i a la fi és el que va aprovar el Parlament per amplíssima majoria amb aquell Estatut original. Un Estatut que posteriorment, i ja rectificat, va ser refrendat per la ciutadania.

Si es vol, trobarem els punts d’acord per poder tornar a caminar i sortir d’una situació a la que s’ha arribat per la inacció d’uns i pels errors de càlcul i les presses d’uns altres, però haurem d’haver après unes quantes lliçons en aquests darrers anys.

AH, i pensem una cosa (per deixar oberta la porta de l’esperança), i és que amb més autogovern i més recursos estarem més a prop d’assemblar-nos al que volem ser.

Queda molt camí per recòrrer, i és així per molt que tinguem pressa. I per anar construïnt una majoria social suficientment àmplia (parlo d’una majoria a partir del 70%) cal tornar a fer camí plegats. I això vol dir que alguns que es van quedar un pas enrera accelerin una mica el pas, i que els que van accelerar massa frenin, i esperin per continuar el camí. I està clar que sempre hi haurà gent al davant i gent al darrera, però el gruix de la societat ha de caminar plegada com havia fet fins l’any 2010.

I aquestes línies no pretenen ser derrotistes, sino una onada de realitat per part d’algú que intenta pensar fredament i que intenta compartir converses o simplement escoltar a aquells que no pensen igual intentant entendre a tothom. Perquè només així es pot arribar a la conclusió de que si tots hi posem de la nostra part, serà possible poder trobar punts en comú per tornar a caminar i continuar fent gran aquest petit país.

ARA QUE HEM PERDUT TOTS, NO HO PERDEM TOT

D'ençà el 27 de setembre de 2015 s’ha donat un error de càlcul dels partits independentistes al confondre les majories parlamentàries amb les majories socials. L’error més greu, com han acabat reconeixent alguns dirigents del procés, ha estat voler córrer massa, sense tenir una majoria social suficient per provocar un canvi en l’statu quo d’un Estat que s’havia demostrat dèbil políticament, però que ha ensenyat la seva fortalesa jurídica per defensar-se.

Els partits independentistes s’han sentit còmodes obeint la voluntat popular, just quan la ciutadania més reclamava l’atenció dels seus polítics. Tant és així que al final, aquelles entitats que van néixer per mobilitzar, han acabat marcant el tempo de l’acció política. La mobilització va acabar sent tan gran i tan intensa, que alguns van considerar que calia accelerar el ritme i cremar etapes d’anys en setmanes. I el que és pitjor, cap partit independentista es va atrevir a frenar l’eufòria col·lectiva, malgrat les amenaces de l’adversari, i malgrat saber que l’acció política sovint requereix molt de temps. Ha faltat sinceritat per por a la frustració col·lectiva.

Amb tots els entrebancs, es va fer el Referèndum i es va arribar al 27 d’octubre de 2017 a Declarar la República. Milers de persones al carrer disposades a defensar-la pacíficament davant d’un Estat que ja havia perdut bona part del poble català a partir de l’1-O. El món mirava expectant. Però la Declaració, va durar ben poc. A l’hora de la veritat, es va veure que la jugada anava de farol.

Ja sigui per por, o bé per adonar-se a l’últim moment que el que es pretenia necessitava d’una gran majoria social per ser una realitat, els dirigents independentistes van deixar al carrer a milers de persones que somiaven.

En aquell precís instant, l’Estat espanyol es va fer fort. Molt fort. El Govern espanyol destitueix el Govern, suspèn l’autonomia, destrossa òrgans de la Generalitat... i alhora l’entramat jurídic es posa a ple rendiment.

Al dia següent alguns dirigents desperten a Brussel·les i ja es comença a parlar d’exili. Altres acabaran a la presó dies més tard. Un càstig que ja havien rebut els líders de les entitats que havien promogut les mobilitzacions socials dels darrers anys. I tot el que probablement vindrà.

Hem perdut totes i tots. Uns per voler anar allà on era inviable anar amb la correlació de forces existent, i altres per abandonar la política quan més falta feia. Es va deixar trencar la corda de les relacions entre Catalunya i Espanya. Uns van lligar la corda a una pedra afilada, i altres estiraven amb força fins que es va trencar.

Les eleccions que ho havien de solucionar, eren una trampa on hi va caure tothom de quatre grapes i ara no en sabem sortir. Mentre uns aposten per seguir el camí de la República, d’altres aposten per un autonomisme camuflat de republicanisme. D’altres per un autonomisme amb un autogovern fort. I a d’altres ja els hi està bé la falta d’autonomia perquè la volen reduïda al màxim.

I en aquest caos de possibilitats, en aquest caos en l’eix nacional, hi hem de sumar l’eix social, que dificulta encara més la sortida, perquè suposa parlar de la dreta i l’esquerra. I es que la sortida Republicana suposa el pacte necessari del centre-dreta català amb l’extrema esquerra. Però la sortida autonomista amb un autogovern fort requereix també de la suma de les forces progressistes i del centre-dreta.

La sortida passa necessàriament per tornar on estàvem abans de començar aquest camí. I passa necessàriament per l’esforç en l’entesa entre l’esquerra més dogmàtica amb el renovat centre-dreta català. Si, aquell que va impulsar les retallades més bèsties. Però cal mirar més al futur que al passat, cal fer un reset en molts aspectes. Si cal tornar enrere, cal recuperar tots els actors que van fer avançar Catalunya i han construït autogovern des de la recuperació de la Generalitat.

És en moments excepcionals que calen solucions excepcionals i impensables en moments de normalitat. No descartem cap opció que permeti recuperar les institucions catalanes. Tot val abans de perdre-ho tot. 

Ara que tothom ha perdut, és el moment de fer l’autocritica necessària, pensar, reflexionar i proposar per tal de no acabar perdent-ho tot.

No es tracta d’abandonar la República, sinó d’agafar els valors republicans i encabir-los dins l’autonomia. És el que s’estava fent,si, i és el que tomba el Tribunal Constitucional, també. Però no defallim i tinguem encara més paciència. Perquè cada política de progrés tombada, fa eixamplar la majoria social que necessitem per poder algun dia, Proclamar la República Catalana. Cada política aprovada al Parlament per forces més enllà de l’independentisme ha de fer obrir els ulls de més gent. I així és com hem arribat a ser 2 milions. I així hem d’arribar a ser més, molts més.

Canviem les dates per objectius. El dia que en unes eleccions catalanes hi hagi un 65/70/75%??? de vots independentistes, proclamem la República. El dia que hi hagi una majoria incontestable tirem endavant. Suposem que llavors, a Europa i al món ningú podrà dir res, i l’Estat no tindrà excuses ni poder per anar en contra d’una majoria incontestable.

Deixem d’enganyar-nos a nosaltres mateixos abans que sigui massa tard.

Una proposta post 1-O

Fa gairebé un any que no he escrit res al blog i avui, malgrat tot, és un bon dia per fer-ho.
En primer lloc volia expressar el meu profund rebuig a les actuacions dutes a termes ahir per l'Estat de dret espanyol. Quan un Estat de dret actua així, vol dir que hi ha un problema. Un problema amb l'Estat i amb les lleis que el fan de dret, i que per tant, permeten la defensa de l'Estat amb violència.

Ahir els catalans ens vam tornar a comptar. Sí, igual que el 9N al 2014 i el 27S al 2015.

Sembla que estem en un bucle del qual sembla impossible sortir-ne. Però no, pas a pas ens en sortim.

Avui el Govern de Catalunya és més fort que abans d'ahir i el Gobierno d'Espanya ha sortit debilitat de cara a l'exterior. Però no busquem guanyadors i vençuts. Aquí perd la gent, sempre.
Les imatges ho diuen tot. Però els resultats del Referèndum d'ahir, igual que els del 27S i del 9N també ho diuen tot. Podem fer lectures diferents, però no es pot negar que a Catalunya existeix una divisó ideològica en quant a la relació de Catalunya amb Espanya. I dic ideològica, perquè em nego a parlar de fractura social com molts volen fer creure. I la fractura ideològica ha existit, existeix i existirà sempre. Aquí i arreu. I gestionar les diferents opcions, és una de les feines de la política.

I ara és el moment de la política. I malgrat que alguns esperin un moment èpic amb la proclamació de la República al Parlament i/o al balcó de la Generalitat, i que això passi en pocs dies, penso que seria el major error de l'independentisme. No es pot donar un pas tan transcendent i de forma unilateral sense un suport més que majoritari de la societat. I avui, tot i que som més que fa uns anys, no som els necessaris.

Dit això, crec que és el moment de la política i de fer política d'alt nivell. Avui el President deia que ens hem guanyat el dret a ser escoltats. No podria estar més d'acord. Aquest és el dret que ens hem guanyat.

Ha quedat clar en aquests 12 anys desde l'aprovació del nou Estatut al Parlament de Catalunya, que l'encaix de Catalunya dins l'Estat és complicada. 12 anys de diàleg, de pactes, de no pactes... que ens han portat on som avui.

El cert és que Espanya va jugar a ser un Estat descentralitzat, inventant l'Estat autonòmic, però no ha deixat de ser mai un Estat centralista (borbònic).

El model autonòmic, hi ha qui diu que va servir d'inspiració a Alemanya per crear el seu Estat Federal després de la caiguda del mur. Un model, que clarament va superar l'Estat de les autonomies i ha sapigut esdevenir un model federal d'èxit indiscutible a molts nivells.

Segurament aquesta ha de ser la solució. Dins la nació alemanya hi ha diferents Estats (els Lander), que tenen personalitat estatal pròpia i són subjectes de dret internacional, però que són representats internacionalment per l'Estat federal, i fins i tot poden signar acords internacionals segons les seves competències. Hi ha diferents tipus de Lands. Alguns es denominen Estat lliure, ciutat-estat o estats amb superfície. I sense que els ciutadans deixi de ser o estimar o sentir-se part d' Alemanya.

Tenint en compte les caracterísitiques de l'Estat espanyol, segur que aquesta és la única via per mantenir la unitat. Adaptar el model Alemany, que prové del model autonòmic al context actual de l'Estat espanyol.

Fer un pas més amb l'Estat de les autonomies, seguint l'exemple de qui el va copiar i de qui a més, economicament, ha acabat dominant Europa, no hauria de ser una mala solució.

En una situació en que predominen dos opcions: Catalunya Estat contra unitat indivisible de l'Estat espanyol, serà necessari fer cessions per ambdues parts i trobar un punt d'acord. Un  punt d'acord en el que a més ja hi ha qui espera. Per tant no hauria de ser impossible trobar una majoria per un acord federal.

Cal doncs que s'arribi a un acord per començar un procés constituent. Un procés molt democràtic i molt participatiu. Que ha de requerir temps i paciència.

Unes eleccions constituents acompanyades d'un referèndum on es posés a decisió ciutadana  un tema latent com és el debat Monarquia/República, i on a més cada Comunitat Autonoma pugués plantejar a la ciutadania temàtiques pròpies per tal de marcar les línies de la futura Constitució. Això hauria de facilitar la feina a les noves Corts constituents i als ponents de la nova Constitució. I alhora, també, fomentar el respecte a les decisions de la ciutadania de cada regió.

Aquesta és la meva proposta de cara a un possible diàleg. Però ha quedat clar que per arribar a bon port en el diàleg, caldrà mediadors internacionals que ajudin a les dos parts a cedir i acostar-se a un punt de trobada.

I al final un bon procés constituent, un procés democratitzador al cap i a la fi,  és pot veure com un pas més per assolir la independència en un futur, o com a mínim un pas importantíssim en l'autogover català, i alhora com un pas per mantenir Catalunya dins d'Espanya i no trencar l'Estat actual.

En definitiva: calen estadistes de debó, altura de mires, disposició al diàleg i al pacte, respecte i pensar amb el cap més que amb el cor.

A mi el cor em portaria a la Plaça Sant Jaume, però el cap em porta a una taula de diàleg a proposar un procés constituent a tot l'Estat, perquè hi ha forces que parlen d'una reforma de la Constitució. Cosa que fins fa ben poc, semblava impensable. I recordem, que Catalunya ha sigut històricament el motor de canvi a l'Estat.

Deixem-nos ajudar per experts internacionals, deixem que hi hagi més visions a part de la castellana i la catalana, i posem sobre la taula els resultats que tenim.

El futuro en manos del PSOE

El futuro de la política española está en manos del PSOE.O mejor dicho, está en manos de quien gane la batalla interna del PSOE: los barones, liderados por Susana Díaz o bien la militancia, digamos que liderada por el conocido alcalde de Jun, quien ha recogido las firmas necesarias para forzar un congreso extraordinario.

No obstante, hoy ha aparecido una encuesta que derrumba aún más al PSOE y alza al PP. Pero no podemos obviar que se trata de una encuesta pequeña, y seguramente sacada a la luz para forzar al PSOE hacia la abstención.

Si el PSOE se decanta por la abstención, en contra de la que parece ser la opinión mayoritaria de la militancia, habrá vendido el país a la derecha y dejará a la organización más debilitada que nunca.

En cambio, si la militancia consigue derrotar a los barones, más interesados en mantener el status quo actual que de defender las ideas del partido y de ayudar a la gente trabajadora, el PSOE tiene aún opciones de revertir la opinión generalizada y estas encuestas mal intencionadas.

Cómo? La celebración de un Congreso extraordinario en vistas a unas terceras elecciones, es la oportunidad del PSOE para pedir perdón por haber entregado la soberania nacional, con ayuda del PP, a la Troika, para pedir perdón por haber permitido y participado de la corrupción en este país. Y sobre todo, es la oportunidad del PSOE para poner en valor de forma valiente sus ideas para avanzar hacia un Estado Federal, acercándose así a Podemos y así favorecer un posible gobierno de izquierdas a partir de diciembre.
Un Congreso extraordinario permitiria al PSOE relanzarse, siempre y cuando sirva para acabar con la mafia que ha intentado acabar con el PSOE desde dentro y encontrar un nuevo liderazgo, que no puede ser Pedro Sánchez,a pesar de reconocerle su valentía y firmeza, pero sin olvidar que participó de las peores decisiones del PSOE en los últimos tiempos.

La gente espera del PSOE que sea una alternativa al PP. Y es que hay un gran número de votantes de izquierdas, que preferirían no votar a un PSOE debilitado que a Podemos. Y esto hace necesario que el PSOE recupere su identidad y recupere fuerza ideológica y presente un proyecto de país que ilusione a la clase trabajadora.

El PSOE necesita un NUEVO liderazgo en mayúsculas. Un personaje nuevo y limpio, que cuando se produzcan debates no le puedan echar en cara algún caso de corrupción, o haber participado en alguna votación controvertida para el PSOE y que pueda decir que él/ella no tiene nada que ver, que pide perdón a la vez que pida confianza a la ciudadanía.

No podemos obviar que el futuro de la política española, pero también nuestro futuro, pasa ahora mismo por la decisión del PSOE.

El PSOE debe perder el miedo a unas nuevas elecciones, y debe ser valiente para afrontar un Congreso extraordinario para lavarse la cara a fondo y poder presentar a la gente trabajadora, que es la gran mayoría del país, un proyecto fiable y un proyecto compatible con el de Podemos y el resto de fuerzas de izquierdas.

Sólo así valdrá la pena ir de nuevo a votar, y sólo así se podrá evitar un nuevo gobierno de la derecha.

El 26-J

La campaña para el 26J se diferenciará de la del 20D por algunos factores que serán clave.
El simulacro de negociaciones para formar gobierno tras el 20D han dejado un escenario algo distinto.

Para el PP todo sigue igual o incluso mejor. Con su inacción ha dejado en evidencia la falta de soportes del PSOE para poder gobernar y ha debilitado a su candidato y hasta entonces rival directo, Pedro Sánchez.
Han ido surgiendo casos de corrupción, pero esto no importa a los ojos de los electores del PP que siguen mostrando su confianza a pesar de todo.
Mariano Rajoy proponía una gran coalición entre PP, PSOE y Ciudadanos para garantizar la unidad de España y dar estabilidad al ejecutivo. Esta idea sigue vigente y es la opción del PP y también de Ciudadanos, a pesar de haber caído en la trampa del PSOE.

El PSOE ha fracasado en su intento de formar gobierno y además se ha desenmascarado. Pedro Sánchez describía a Ciudadanos como la nueva derecha, y acabó por firmar un acuerdo de gobierno al que le faltaron soportes. Esto debería suponer un descenso notable entre sus electores más de izquierda. Pero nunca se sabe.
Pedro Sánchez descartó la opción de Rajoy de una gran coalición que contaba con el beneplácito de parte de la vieja guardia socialista. Aún así, Sánchez llegó hasta el final con su idea de ser presidente con los soportes de Ciudadanos y Podemos. Pacto imposible para ambos. Unos son la izquierda populista bolivariana y los otros son la nueva derecha rancia.
Pedro se creyó presidente y puede acabar teniendo que elegir entre Rajoy o Iglesias el 27J.

PODEMOS con su tercera posición no podía aspirar a la presidencia. Lanzó una propuesta a Sánchez para que fuera Presidente, pero debía haber un cambio en cuanto al tema territorial y debía hablarse de referéndum en Cataluña. Valentía la de PODEMOS, que en algunos momentos parecía que iba a renunciar a la promesa del referéndum para acceder al poder. No fallaron.
El 20D se dieron cuenta que para aspirar a más debía haber un acuerdo con Izquierda Unida. Ahora ese acuerdo existe y puede ser un aliciente contra la abstención. El "ahora o nunca" que decía ayer Julio Anguita al aparecer por sorpresa en un mitin puede ser clave para la movilización.

Ciudadanos ha sido el gran perjudicado de esta batalla postelectoral. Cayó en la trampa y firmó un acuerdo con el PSOE mientras Rajoy se frotaba las manos pensando ya en otras elecciones.
Ciudadanos que aspiraba a mucho más el 20D, acabó por debajo de las expectativas y por detrás de Podemos. Para entonces, Rivera aspiraba a Presidente y ejerció como tal a la perfección.
Ahora sabe que no aspira a la presidencia, pero tampoco podrá enfrentarse con dureza a PP ni PSOE, pues se ha ofrecido a ambos.
Ciudadanos ya no aspira a encabezar el gobierno. Ciudadanos será un actor importante el 27J, pero lo será para PP y PSOE dependiendo de los resultados de Podemos. Si como se prevé, Unidos Podemos adelanta al PSOE en la segunda posición, Ciudadanos será la llave de la gran coalición frente a la más que posible propuesta de Iglesias para formar un gobierno con PSOE, que pondría sobre la mesa nuevamente el tema territorial, y el referéndum. Pero está claro que el PSOE ni quiere ni puede abordar este tema.

En estos últimos días Iglesias propuso una coalición progresista para el Senado con la idea de poder acabar con la más que probable nueva mayoría absoluta del PP en el Senado, que impediría llevar a cabo cualquier posible reforma en el hipotético caso de un gobierno progresista.
Con su "no gracias", Pedro Sánchez dejaba clara la posición del PSOE. Ante todo, lo que importa es mantener el régimen del 78, y cualquier opción que pueda servir para romper ese régimen no es asumible para el PSOE. Al PSOE le asusta la idea de abrir el debate territorial y de las estructuras del Estado.

El escenario seguirá siendo complicado el 27J. Algunos han quedado en fuera de juego pero la partida sigue igual. Hay dos opciones: La idea del PP o la idea de Unidos Podemos.Esta última, ahora es más factible si se cumplen las expectativas de alcanzar y superar al PSOE.

No obstante sigue quedando una asignatura pendiente. A mi modo de ver, era imprescindible que las candidaturas de la izquierda alternativa fueran capaces de ir de la mano de los independentistas catalanes y vascos. Para ello, unos deberían profundizar en el debate territorial y desarrollar más la propuesta del referéndum, y los otros deberían renunciar al discurso independentista y recuperar, por unos días, la defensa del referéndum como única vía para llegar a su objetivo. Y es que la izquierda española necesita de la izquierda independentista catalana y vasca para ganar a la vezq que los independentistas vascos y catalanes necesitan que la izquierda española gane para poder hacer realidad el referéndum.