I després del 25N què? Segona part

Aquestes eleccions no eren plebiscitàries? Aquestes eleccions no eren per saber què volia la ciutadania de Catalunya? Què no havien se servir per veure si la ciutadania volia exercir el seu dret a decidir? Què no havien de servir per veure quin model volia el poble?
Què no es presentaven 3 models: sobiranisme, federalisme i/o autonomisme? Què la ciutadania no ha triat el dret a decidir? (CiU, ERC, ICV, CUP i SI = 59% dels vots).
I quina és la opció guanyadora d'entre les 3 presentades? La sobiranista, la representada per CiU, ERC, la CUP i SI i una part d'ICV que s'ha mostrat partidària d'un nou Estat: el 49% sense sumar aquesta part d'ICV partidària de l'Estat propi, que de ben segur és més d'1% així que també hi ha majoria sobniranista.
I quina és la segona opció? El federalisme del PSC, amb un 14,43% dels vots.

Ergo qui ha de ser la oposició? El PSC i sense cap problema.

Per tant la resta ha d'assumir la responsabilitat que li toca. S'ha d'assumir que les retallades formen part del sistema, i que el màxim que es pot fer es canviar la direcció de les retallades. I és aquí on entren les alternatives que proposen ERC i ICV.
La CUP juga un altre paper, la de conscienciar a la gent a través del discurs que un nou sistema és possible a través de la denúncia sistemàtica de les injustícies de l'actual. I aquest nou sistema és al que hem d'aspirar quan siguem un nou Estat. Mentrestant qui pot, ha de governar dins de l'statu quo que tenim, per intentar sortir-ne quan abans millor. Sense por.

I sobretot una última idea. Si ens plantejem que hi haurà un procés constituent, l'esquerra catalana haurà de demostrar que és una alternativa capaç de governar. I per ser una alternativa s'haurà d'unir. I què millor que el moment actual per actuar conjuntament? ERC i ICV governant i forçant la dreta a aplicar mesures de redistribució de la riquesa, de justícia social... i la CUP donant el suport necessari i a més difonent un discurs alternatiu, parlant d'un nou sistema, i per tant creant la consciència social necessària per convertir l'esquerra nacional en una veritable opció de govern en el futur Estat Català.

El sobiranisme ha guanyat, i ha de demostrar que el poble no s'ha equivocat. Així que cadascú ha d'assumir el seu rol d'acord amb el que el poble ha votat. I si pot ser que l'esquerra nacional catalana actuï conjuntament assumint les funcions que li toquen, sense pensar a curt termini i sobretot sense estratègia partidista, sinó de país, haurem avançat molt, i sobretot haurem guanyat.

I després del 25N què?

Les eleccions del passat diumenge han deixat un escenari obert, alhora que clar. I el més important, el Parlament actual representa el 70% de la població(69.56% exactament). Això vol dir que 7 de cada 10 catalans i catalanes han anat a votar en les eleccions més important dels darrers anys. El 30% restant podem suposar que és la gent que no s'interessa o que pel que sigui no va poder anar a votar. Així que podem dir que el Parlament representa clarament la realitat de la societat catalana (tot i que amb una fòrmula electoral diferent, alguna força hagués aconseguit representació als territoris on havia superat la barrera del 3% i hagués sigut encara més representatiu).

Així CiU amb 50 diputats s'ha quedat sense la força extra que reclamava, i sense la força que tenia. Mentre que ERC amb 21 diputats s'ha convertit en segona força política del principat. Una posició privilegiada tenint en compte que la opció federalista s'ha quedat amb 20 diputats i l'autonomista amb 19. CiU va convocar les eleccions perquè necessitava legitimar a les urnes el dret a decidir i necessitava a més parlar d'estat propi, que fins ara no estaven al seu programa i per tant és lògic que no aprofités la correlació de forçes anterior, on ja sumava amb ERC i ICV, que si que parlaven obertament del dret a decidir. 

Així ens trobem en un escenari diguem que similar a l'existent, amb una majoria pel dret a decidir, però on la primera força ha perdut vots i escons. Molts escons. Això fa que la governabilitat sigui més cara. Si CiU no fa marxa enrera, la única opció per sumar una majoria parlamentària en favor del dret a decidir és ERC (perquè el PSC diu que sí però que sigui legal, i com que la Constitució no ho permet, ni a l'Estat están disposats a canviar les lleis, és com dir que NO, però dient que sí per quedar bé si algú s'ho creu). En tot cas, CiU i ERC sumen pel dret a decidir i pel SI en el referèndum, i a més a més també hi és la CUP.

CiU necessita 18 diputats si vol sumar majoria per governar. I CiU no pot triar cap altra opció si no vol traïr el seu electorat ni el seu programa. ERC té 21 diputats. I per tant a més de tenir força la pot utilitzar ampliament (no és el mateix si CiU tingués 64 diputats i li féssin falta 4 de 21 per sumar. Dels 21 d'ERC només en necessitaria 4 i la força seria parcial. Ara la força és completa 18 de 21). I si ERC té aquesta força és perquè la ciutadania li ha donat, i s'entén que li ha donat no per liderar la oposició sinó per ser una força clau en el govern. Es pot utilitzar la força desde fora, sí, però és allò de si però no. 

ERC té la força per oferir a Mas desenvolupar el seu programa nacional conjuntament, i la força suficient per   posar sobre la taula el seu programa social i econòmic, i per tant aturar les retallades, i aplicar el seu model alternatiu al que fins ara aplicava CiU. CiU no pot dir que NO a tot, en primer lloc perquè no té força; la força la té ERC. I en segon lloc perquè no té més remei si no vol traïr la seva gent i el seu programa.

No entenc la por a dir que si a governar, sempre i quan s'estableixin unes mínimes condicions programàtiques d'acord amb la correlació de forçes. I torno al d'abans: si CiU hagués obtingut 64 diputats, significaria que el poble legitimava les seves retallades, però amb 50 vol dir que alguna cosa ha de canviar, i el canvi està única i exclusivament a les mans d'ERC. I repeteixo, perquè té la força. Si renúncia a governar pel que dirán, per la por a que es repeteixi el linxament mediàtic patit durant els anys dels governs d'esquerres, és un error. Ara es governaria amb CiU i no contra CiU. I qui té controlats els mitjans? 

Ara bé, i si a aquesta proposta d'ERC s'hi sumés ICV? I si ERC sumés ICV a la seva voluntat de revertir les polítiques neoliberals de CiU? I si les forçes fóssin 50/34? No seria més fàcil? 

Però sembla que ICV ja ha tancat la porta a qualsevol possible diàleg, i va encara més enllà... proposa que no investeixin Mas president. Això acabaria provocant segurament ingovernabilitat, noves eleccions... i àdeu a un escenari que recordem representa el 70% del poble de Catalunya. La gent ha anat a votar, i això no és fàcil d'aconseguir, què passaria si per no voler investir qui té la majoria de vots i escons, i sobretot, quan no hi ha una suma alternativa, ens carreguem aquest escenari? Millor no saber-ho. Cal responsabilitat, valentia.

ICV ha de veure que al Parlament ha entrat una força que ocuparà el seu espai de reivindicació, de crítica... i que a més ho farà millor(espero) i amb més força perquè no haurán de ser "políticament correctes", perquè la CUP no són políticament correctes, ni ho han de ser i ningú espera que ho siguin. La CUP ha entrat al Parlament amb l'objectiu de ser un cavall de troia, de parlar clar i posar nom i cognoms als problemes, als corruptes, a proposar una nova forma de fer política (i amb un discurs potent és possible que al Parlament veiem canvis en la forma de fer aquesta mateixa legislatura.)I per tant ICV ha de fer un pas endavant i ser un partit de govern, o com a mínim important, i no només d'oposició crítico-constructiva. ICV ja no sera el partit protesta al Parlament, ha de ser un partit d'esquerres que vulgui governar per aplicar la seva alternativa.

ERC i ICV no han de tenir por de governar amb CiU, han de saber que hi ha la CUP, que tot i no compartir la majoria de coses, perquè la CUP va més enllà, molt més enllà de seguir en l'actual statu quo; i ERC i ICV tot i proposar canvis econòmics, no van tan enllà, comparteixen una cosa: ser d'esquerres. I la CUP voldrà, entenc, que ERC i ICV actuïn com a partit d'esquerres que són, i sinó ja alçaran la veu. Els marcarán de prop, segur. 

L'escenari i el moment actual requereixen que ERC i ICV es facin corresponsables, o com a mínim ho intentin. Qualsevol altra opció és irresponsable. Voler marcar l'agenda a la oposició no és el mateix que marcar l'agenda dins del govern. Governant assegures que l'agenda es converteix en acció de govern; mentre que a la oposició l'agenda es pot quedar en això, en agenda. A la oposició pots aconseguir que uns pressupostos recullen el retorn de l'impost de successions per exemple, o que es destinarán X diners a X partida, però tothom sap que es poden no complir els pressupostos, perquè són només això pressupostos... Ara bé a dins del govern, t'assegures que serás tu qui executarà aquests pressupostos. 

Aprofitem la força que ha donat el poble votant massivament, com mai ho havia fet. Però sobretot aprofitem l'escenari. I que els partits d'esquerra nacional com ERC i ICV recordin que la CUP ha entrat al Parlament, i que d'entre moltes funcions que s'esperen amb la seva entrada, una d'elles serà amb tota seguretat la d'impedir que l'esquerra acabi governant com la dreta.

Com va dir el President Macià: "El seny si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies."

Una esquerra nacional per encarar el procés constituent, això és tot.

La Constitució Espanyola de 1978 es va fer sota una majoria de la dreta sorgida de les eleccions constituents de 1977. El CDS(166) i AP(16), sumaven 182 dels 350 diputats de les Corts Constituents, mentre que la suma de PSOE(118) i PCE(19) només en sumava 137. I si això hi sumem un context històric convuls podem entendre el perquè d’alguns articles i el tarannà de l’actual CE, que encara avui, molts volen defensar de qualsevol manera.

El que segurament està clar és que amb una majoria diferent, és a dir, d’esquerres, la CE seria diferent. I hagués tingut que ser la dreta, tot i que segurament en menys mesura del que va acabar fent l’esquerra, qui hagués hagut de fer concessions. Concessions en algun cas històriques, com el fet que PSOE i PCE haguéssin d’acabar acceptant la monarquia, renunciant als seus ideals republicans.

Cas diferent és la CE de la II República, redactada després d’unes eleccions constituents on l’esquerra va ser majoritaria.

Sense entrar en detalls ni a comparar les dues constitucions. Salta a la vista que la de 1931 va ser una constitució novedosa i progressista; mentre que la de 1978 tot i garantir els drets socials, és marcadament més conservadora, i en els darrers temps queda clara quina era la voluntat d’aquesta constitució. Mantenir la unitat d’Espanya al preu que sigui, encara que sigui negant el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats històriques. Una constitució que nega el dret a progresar, és conservadora.

Dit això, vull que pensem en què Catalunya exercirà més aviat que tard, el seu dret legítim a decidir el seu futur, i que una majoria dirà que vol que Catalunya esdevingui un nou estat.

Què passarà quan hi hagi eleccions constituents si el mapa electoral és similar al que tenim avui? La resposta és clara. El centre dreta català, representat per Convergència i Unió (CiU) guanyaria les eleccions de forma clara i contundent. Mentre que el centre esquerra català, dividit com a mínim en 3 forçes polítiques, no aconseguiria que cap d’aquestes 3 forçes pogués ni plantejar-se rivalitzar amb CiU per l’hegemonia política. De manera, que ens trobariem en la mateixa situació que es trobava Espanya l’any 1977. És a dir, encarant un procés constituent amb una clara majoria i domini de la dreta (evidentment amb diferències de context lògiques), i on l’esquerra tindria un paper menys destacat del desitjat,

Per tant és del tot evident que és necessària una esquerra nacional catalana capaç d’ocupar sense fisures l’espai del centre esquerra, de la mateixa manera que CiU ocupa sense fisures l’espai del centre dreta català. Això vol dir, com ja vaig dir fa uns dies, que sera necessari superar les sigles i la seva història.

Tenim temps per construïr aquesta gran força, una força que els vascos han anomenat “bloc històric” i que ha donat resultats i que en cas de continuar igual, en donará més. Està clar que les realitats de vascos i catalans són molt diferents, però hem d’aprendre els uns dels altres. 

Aquí encarem unes eleccions plebiscitàries, on els partits han parlat clarament d’un referéndum; allà les darreres eleccions no poden ser enteses de la mateixa manera. Aquí i allà hi ha un partit de centre dreta nacionalista que és capaç de guanyar les eleccions; però allà ho fa a poca distancia del partit aglutinador de l’esquerra nacional, mentre que aquí el centre dreta nacional no té un rival fort provinent de l’esquerra.

No dubto que la correlació de forçes que sorgeixi de les properes eleccions al Parlament del 25 de novembre, ens conduirá a poder decidir quin futur volem.

El que vull i reclamo, és una esquerra nacional forta que ocupi l’espai del centre cap a l’esquerra, capaç de ser hegemònica, i per tant de rivalitzar de tu a tu amb el centre dreta català. Perquè només així garantirem que la futura constitució de l’Estat Català estigui feta desde l’esquerra i no per la dreta amb petites concessions a l’esquerra per garantir l’estabilitat política com va pasar a Espanya a l’inici de la transició.

La nostra transició nacional ha de ser diferent, perquè hem tingut molts anys per aprendre dels errors. La nostra transició nacional ha de ser conduïda desde el centre cap a l’esquerra, tot a l’esquerra que sigui possible; i no de la dreta cap al centre com la transició espanyola.