Ens sorprenem quan apareixen fenòmens
o personatges còmics que es presenten a unes eleccions. S'hi
presenten a vegades amb propostes estranyes o sovint proposant
obvietats que molts volen i volem sentir per part d'altres. El moment
actual és idoni pel sorgiment d'aquests moviments. Es critiquen i
s'intenten tapar, o titllar de coses què no són. El cas més
recent, el de Grillo i el Movimento
5 Stelle a
Itàlia.
Als mitjans hem vist com se l'ha titllat de tot, però podem trobar a la xarxa escrits que ens mostren que no n'hi ha per tant i que a més no és perillós per la política. El perill no està en els moviments que parlen sense embuts de la realitat de la política d'avui. Aquests moviments no són un perill per a la democràcia, i aquesta és la diferència amb els moviments d'ultradreta, xenòfobs, neofeixistes... i per això no se'ls ha de tractar igual.
Aquests moviments no volen renunciar a la política, la volen diferent, i si primer cal netejar i aixecar la catifa, assumint totes les conseqüències ho fan. No parlen de transparència, l'exerceixen; no parlen de posar noms i cognoms als destructors de la política; els hi posen noms i cognoms... i per això són incòmodes per a molts.
Als mitjans hem vist com se l'ha titllat de tot, però podem trobar a la xarxa escrits que ens mostren que no n'hi ha per tant i que a més no és perillós per la política. El perill no està en els moviments que parlen sense embuts de la realitat de la política d'avui. Aquests moviments no són un perill per a la democràcia, i aquesta és la diferència amb els moviments d'ultradreta, xenòfobs, neofeixistes... i per això no se'ls ha de tractar igual.
Aquests moviments no volen renunciar a la política, la volen diferent, i si primer cal netejar i aixecar la catifa, assumint totes les conseqüències ho fan. No parlen de transparència, l'exerceixen; no parlen de posar noms i cognoms als destructors de la política; els hi posen noms i cognoms... i per això són incòmodes per a molts.
Els moviments que la majoria considera
“antipolítica!” són en realitat avançats als que parlen de
regeneració democràtica a les intitucions, o en el sí d'unes
estructures orgàniques pensades el segle passat. Se'ls titlla de
populistes en sentit negatiu, en comptes de fer-ho en un sentit
positiu.
Els partits neixen en un temps i un
context determinat, també sovint evolucionen, però arriba un moment
en què cal plantejar-se la seva fi. Però no queden molts
estadistes, i encara menys dirigents que pensin abans en la gent que
en el partit. El partit és sagrat, tot es fa pel partit, i si a més,
la ciutadania i/o el país es pot beneficiar, jugada perfecta (hi ha
excepcions). I és llavors quan es titlla de personatges “populistes”
de forma negativa als que parlen clar i sense cap mena de por. Els
partits actuals, i la majoria de dirigents si parlen clar ho fan amb
precaució. I si toca parlar de regeneració democratica, es parla de
regeneració democratica: Es presenten decàlegs contra la corrupció,
propostes per retornar la confiança de la ciutadania en la
política... i????
Els partits no poden perdre temps
reformant-se ells mateixos fent-se rentats de cara. Cal canviar
d'actors i d'escenografia, però no d'escenari ni de públic si
considerem la política un teatre on es representa la voluntat
popular; o canviar les regles del joc i de fitxes si considerem la
política un taulell de joc.
Els moviments “antipolítica” no
són enemics, han de servir per obrir-nos els ulls, i per fer
reflexionar, però sobretot fer actuar als partits de sempre que
consideren que parlant de regeneració democràtica salvaran la
política.
La democràcia està en perill, si (per
culpa dels mercats financers, que han aconseguit imposar-se a la
voluntat popular i als qui la representaven). Però no s'ha de
regenerar, s'ha de recuperar. I els actors que han practicat la
política i que s'han vist superats per aquests nous actors econòmics
han d'acceptar la seva derrota. Encara que soni dur, és així. Però
hi ha solució:
La solució passa per regenerar els
actors, cal que la ciutadania s'organitzi amb l'objectiu de recuperar
el seu espai en la política. Encara que els partits d'estructura
clàssica desapareixin, la gent no desapareix i es pot reorganitzar
amb més força. Nous actors i nova escenografia, feta per i per a la
ciutadania i no pels mercats.
La sobirania recau en el poble, i no
en els mercats financers. La
política és dels ciutadans, això és inqüestionable. L'error
dels actors de l'actual escenari polític és creure que cal
regenerar la democràcia. La veritat és que podem fer que hi hagi més o
menys democràcia, però regenerar-la??
El que cal és regenerar els
actors i canviar
l'escenografia, avui obsoleta i gris.
I això passa per noves organitzacions polítiques obertes, no
jerarquitzades, i horitzontals i en constant moviment i evolució.
Resumint:
L'escenari ha de continuar sent la democràcia, l'escenografia una
política renovada i propera a la ciutadania i per això són
necessaris nous actors que substitueixin els antics, que han estat
vençuts.