Fa gairebé un any que no he escrit res al blog i avui, malgrat tot, és un bon dia per fer-ho.
En primer lloc volia expressar el meu profund rebuig a les actuacions dutes a termes ahir per l'Estat de dret espanyol. Quan un Estat de dret actua així, vol dir que hi ha un problema. Un problema amb l'Estat i amb les lleis que el fan de dret, i que per tant, permeten la defensa de l'Estat amb violència.
Ahir els catalans ens vam tornar a comptar. Sí, igual que el 9N al 2014 i el 27S al 2015.
Sembla que estem en un bucle del qual sembla impossible sortir-ne. Però no, pas a pas ens en sortim.
Avui el Govern de Catalunya és més fort que abans d'ahir i el Gobierno d'Espanya ha sortit debilitat de cara a l'exterior. Però no busquem guanyadors i vençuts. Aquí perd la gent, sempre.
Les imatges ho diuen tot. Però els resultats del Referèndum d'ahir, igual que els del 27S i del 9N també ho diuen tot. Podem fer lectures diferents, però no es pot negar que a Catalunya existeix una divisó ideològica en quant a la relació de Catalunya amb Espanya. I dic ideològica, perquè em nego a parlar de fractura social com molts volen fer creure. I la fractura ideològica ha existit, existeix i existirà sempre. Aquí i arreu. I gestionar les diferents opcions, és una de les feines de la política.
I ara és el moment de la política. I malgrat que alguns esperin un moment èpic amb la proclamació de la República al Parlament i/o al balcó de la Generalitat, i que això passi en pocs dies, penso que seria el major error de l'independentisme. No es pot donar un pas tan transcendent i de forma unilateral sense un suport més que majoritari de la societat. I avui, tot i que som més que fa uns anys, no som els necessaris.
Dit això, crec que és el moment de la política i de fer política d'alt nivell. Avui el President deia que ens hem guanyat el dret a ser escoltats. No podria estar més d'acord. Aquest és el dret que ens hem guanyat.
Ha quedat clar en aquests 12 anys desde l'aprovació del nou Estatut al Parlament de Catalunya, que l'encaix de Catalunya dins l'Estat és complicada. 12 anys de diàleg, de pactes, de no pactes... que ens han portat on som avui.
El cert és que Espanya va jugar a ser un Estat descentralitzat, inventant l'Estat autonòmic, però no ha deixat de ser mai un Estat centralista (borbònic).
El model autonòmic, hi ha qui diu que va servir d'inspiració a Alemanya per crear el seu Estat Federal després de la caiguda del mur. Un model, que clarament va superar l'Estat de les autonomies i ha sapigut esdevenir un model federal d'èxit indiscutible a molts nivells.
Segurament aquesta ha de ser la solució. Dins la nació alemanya hi ha diferents Estats (els Lander), que tenen personalitat estatal pròpia i són subjectes de dret internacional, però que són representats internacionalment per l'Estat federal, i fins i tot poden signar acords internacionals segons les seves competències. Hi ha diferents tipus de Lands. Alguns es denominen Estat lliure, ciutat-estat o estats amb superfície. I sense que els ciutadans deixi de ser o estimar o sentir-se part d' Alemanya.
Tenint en compte les caracterísitiques de l'Estat espanyol, segur que aquesta és la única via per mantenir la unitat. Adaptar el model Alemany, que prové del model autonòmic al context actual de l'Estat espanyol.
Fer un pas més amb l'Estat de les autonomies, seguint l'exemple de qui el va copiar i de qui a més, economicament, ha acabat dominant Europa, no hauria de ser una mala solució.
En una situació en que predominen dos opcions: Catalunya Estat contra unitat indivisible de l'Estat espanyol, serà necessari fer cessions per ambdues parts i trobar un punt d'acord. Un punt d'acord en el que a més ja hi ha qui espera. Per tant no hauria de ser impossible trobar una majoria per un acord federal.
Cal doncs que s'arribi a un acord per començar un procés constituent. Un procés molt democràtic i molt participatiu. Que ha de requerir temps i paciència.
Unes eleccions constituents acompanyades d'un referèndum on es posés a decisió ciutadana un tema latent com és el debat Monarquia/República, i on a més cada Comunitat Autonoma pugués plantejar a la ciutadania temàtiques pròpies per tal de marcar les línies de la futura Constitució. Això hauria de facilitar la feina a les noves Corts constituents i als ponents de la nova Constitució. I alhora, també, fomentar el respecte a les decisions de la ciutadania de cada regió.
Aquesta és la meva proposta de cara a un possible diàleg. Però ha quedat clar que per arribar a bon port en el diàleg, caldrà mediadors internacionals que ajudin a les dos parts a cedir i acostar-se a un punt de trobada.
I al final un bon procés constituent, un procés democratitzador al cap i a la fi, és pot veure com un pas més per assolir la independència en un futur, o com a mínim un pas importantíssim en l'autogover català, i alhora com un pas per mantenir Catalunya dins d'Espanya i no trencar l'Estat actual.
En definitiva: calen estadistes de debó, altura de mires, disposició al diàleg i al pacte, respecte i pensar amb el cap més que amb el cor.
A mi el cor em portaria a la Plaça Sant Jaume, però el cap em porta a una taula de diàleg a proposar un procés constituent a tot l'Estat, perquè hi ha forces que parlen d'una reforma de la Constitució. Cosa que fins fa ben poc, semblava impensable. I recordem, que Catalunya ha sigut històricament el motor de canvi a l'Estat.
Deixem-nos ajudar per experts internacionals, deixem que hi hagi més visions a part de la castellana i la catalana, i posem sobre la taula els resultats que tenim.
