Sobre la Fira Gastronòmica dels Porrons

Un poble que és capaç de mirar enrera, és un poble que és i serà capaç de mirar endavant amb una mirada més oberta i serà capaç de construir un futur millor.

Un poble com Abrera que ha duplicat la seva població en relativament pocs anys, necessita aturar-se i mirar enrera, agafar aire, sentir orgull i continuar el camí.

Per la gent com jo que hem crescut al mateix temps que ho feia el poble, per tota la gent nouvinguda, i pels que han nascut amb el nou segle poder conèixer com era Abrera fa cent anys, cinquanta o trenta anys és una oportunitat d’or per poder entendre millor el poble on vivim.

I per la gent més gran poder explicar com era aquella Abrera de fa vuitanta, cinquanta o trenta anys enrere, és una oportunitat de recordar i reivindicar amb orgull allò que va ser aquest espai comú que compartim la gent que vivim a Abrera.

La gent canvia i el paisatge canvia, i allò que un dia va ser el pà de cada dia, arriba un dia que s’ha de recordar i ensenyar als qui no van viure aquell espai de temps.

Cal recuperar fotografies, històries personals i vivències col.lectives que evoquin nostàlgia pels protagonistes i siguin motiu d’orgull pels qui aprenen d’aquestes experiències.

Era necessari poder tenir i viure el que ahir al vespre es va viure al barri del Rebató. Un d’aquells barris que només amb passejar ja evoca olor a història.

El Carrer del Rebató és un d’aquells carrers on a l’estiu la gent encara treu la cadira a la porta de casa i es formen xerrades entre els veïns, un d’aquells barris que tanquen el carrer per celebrar la seva pròpia Festa per Sant Jaume. En definitiva un d’aquells barris en que la gent de tota la vida diu amb orgull que són del Rebató.

La Fira Gastrònomica dels Porrons que recupera l’esperit d’aquella Abrera que era lloc de pas, especialment als hostals dels porrons del Rebató, i que recupera un passat vitivinicola que ens evoca a aquella Abrera agrícola de vinyes i arbres fruiters que un dia va existir i de la que avui en queda poc, és precisament el que necessitàvem com a poble que amb una velocitat de creixement tan gran havia perdut el més important: les arrels.

Si aquesta iniciativa té èxit (que depèn de tothom i no només de l’Ajuntament) i som capaços de repetir-la cada any i convertir-la en un esdeveniment de poble marcat al calendari de tothom, com ho pot ser la Festa Major o la Cavalcada de Reis, estarem enfortint les arrels que tenim com a poble i podrem mirar el futur amb la seguretat de saber d’on venim i sentir l’orgull suficient com per continuar creixent i avançant. I ho farem amb el respecte necessari a l’entorn natural perquè voldrem preservar i conservar allò que ens recorda el nostre passat.

Recuperem la nostra història, ensenyem-la als més joves i no tan joves, als nous i noves abrerenques i a tothom que vingui de visita a recordar amb nosaltres com èrem, perquè no ho oblidem mai: Abrera era, és i serà un lloc de pas.

UNA ONADA DE REALITAT

Pel que he llegit i escoltat avui, sembla que la manifestació d’ahir, més enllà de ser un nou èxit de convocatòria i civisme, va servir de ben poc.

Si fins ara, aquestes grans manifestacions tenien un objectiu (fer un referèndum d’autodeterminació), la d’ahir no passava de reclamar quelcom ara per ara impossible.

Avui també he començat a llegir reflexions sobre la necessitat d’una majoria incontestable per poder fer efectiva, algun dia, la República Catalana.

Ho vinc dient des d’aquelles eleccions del 27-S de 2015, i no és res més que l’error a l’hora de fer números, i l’error més greu de confondre la correlació de forces parlamentàries amb la realitat del carrer.

Tot el que ha anat succueïnt desde llavors ha estat un cúmul d’accions desafortunades, que han servit de poc o res més que tensionar la ciutadania. Amb resultats a voltes desagradables de picabaralles absurdes o de guerres de llaços entre d’altres.

I pel camí hem perdut una generació de polítics i polítiques, que de ben segur, en unes condicions «normals» haurien fet aportacions importants a Catalunya.

Per una banda tenim aquells i aquelles que se la van jugar per convocar un referèndum que era obvi que no serviria de res, més enllà de portar una part de la ciutadania a creure’s que proclamar una República era tan fàcil com que una part del Parlament (amb una majoria insuficient per modificar l’Estatut) fes una votació, es proclamés la República i au! Ja ho tindriem. I per l’altra tenim aquells polítics que han acabat cansat d’una situació impracticable i que han acabat renunciant a fer política.

Els que se la van jugar sabien el que passaria, doncs al davant hi havia un Estat que havia avisat per activa i per passiva de les conseqüències, i al davant ens vam trobar un Estat que va fer el que havia de fer per defensar-se. Un Estat pel qual els cops de l´1 d’octubre van significar un mal menor.

Des de llavors el que ha passat és prou conegut... un President que marxa a «l’exili» acompanyat de part del seu Govern, altres que es queden, presons preventives, més exiliats i exiliades... El 155, unes eleccions trampa, intents de votació de President, intent de formació de Govern amb presos i exiliats...

I mentrestant, discursos, molts discursos. A voltes fent creure que la República proclamada era possible d’implementar amb la valentia del Govern, d’altres intentant rebaixar l’eufòria però deixant portes obertes a la desobediència, a voltes parlant d’unilateralitat i d’altres de negociació... i així hem arribat a la Diada de 2018.

Una Diada que a falta d’un objectiu de futur clar i compartit com les darreres, va ser una barreja entre un clam per la llibertat de les preses, presos, exiliats i exiliades polítiques i una teràpia multitudinària perquè la gent convençuda, seguís convençuda que encara i malgrat tot, encara hi ha molta gent que creu en la possibilitat de fer efectiva la República com a conseqüència del «mandat de l’1 d’octubre». Jo com que això no m’ho crec no hi vaig anar.

Vaig seguir atentament els parlaments del final de la manifestació, i la veritat és que a diferència d’altres anys, i fruit d’aquesta manca d’objectiu comú, el parlament més esperat per part meva (el de la Presidenta de l’ANC) em va semblar molt descafeïnat i equivocat. Poc convenciment a l’hora de reclamar als polítics el valor necessari per tirar endavant el mandat de l’1 d’octubre, i poca valentia a l’hora de reconèixer que s’han fet les coses malament i que al final entre l’empenta de la gent motivada pels líders de l’ANC, Òmnium i companyia, a més dels polítics que van tenir por de frenar la gent amb una dosi de realitat necessària , hem acabat en un punt en el que serà més fàcil tornar al 2006 que al 3 d’octubre de 2017.

I tornar al 2006 no serà un fracàs, i ho haurem d’assumir. Tornar al 2006 voldrà dir tornar a un escenari on siguin possibles grans acords.

El PSOE ha obert la porta de les possibilitats de l’autogovern. I tocarà ser ràpids per explicar a més d’un milió llarg de persones que el camí que vam agafar estava tallat, i que cal fer unes passes enrera per continuar caminant. I haurem de recordar que no fa pas tant ens haguéssim conformat amb un millor finançament. I que aquest millor finançament era quelcom compartit per una àmplia majoria parlamentària i social.

Caldrà paciència, diàleg, concessions mútues, temps, i moltes coses més, però Catalunya tornarà a viure amb normalitat, i per damunt de tot podria aconseguir una normalitat amb més recursos econòmics i major autogovernm, que al cap i a la fi és el que va aprovar el Parlament per amplíssima majoria amb aquell Estatut original. Un Estatut que posteriorment, i ja rectificat, va ser refrendat per la ciutadania.

Si es vol, trobarem els punts d’acord per poder tornar a caminar i sortir d’una situació a la que s’ha arribat per la inacció d’uns i pels errors de càlcul i les presses d’uns altres, però haurem d’haver après unes quantes lliçons en aquests darrers anys.

AH, i pensem una cosa (per deixar oberta la porta de l’esperança), i és que amb més autogovern i més recursos estarem més a prop d’assemblar-nos al que volem ser.

Queda molt camí per recòrrer, i és així per molt que tinguem pressa. I per anar construïnt una majoria social suficientment àmplia (parlo d’una majoria a partir del 70%) cal tornar a fer camí plegats. I això vol dir que alguns que es van quedar un pas enrera accelerin una mica el pas, i que els que van accelerar massa frenin, i esperin per continuar el camí. I està clar que sempre hi haurà gent al davant i gent al darrera, però el gruix de la societat ha de caminar plegada com havia fet fins l’any 2010.

I aquestes línies no pretenen ser derrotistes, sino una onada de realitat per part d’algú que intenta pensar fredament i que intenta compartir converses o simplement escoltar a aquells que no pensen igual intentant entendre a tothom. Perquè només així es pot arribar a la conclusió de que si tots hi posem de la nostra part, serà possible poder trobar punts en comú per tornar a caminar i continuar fent gran aquest petit país.