RENFE rules

Que Rodalies de Catalunya té retards dia sí, dia també no és cap novetat.
Darrerament la Generalitat ha començat a expedientar a RENFE per incomplir amb el servei i per tant ha imposat sancions econòmiques.
El mal funcionament del servei es deu al mal estat de les infraestructures per la poca inversió realitzada els darrers anys. Qui no ha fet les inversions que tocava? Els governs espanyols, és a dir l'Estat.

Els retards en el servei suposen pèrdues de temps impagables. En el meu cas concret que faig servir la línia R8 entre Cerdanyola-Universitat i Martorell, molts dies passa uns minuts tard. Són pocs, però tenint en compte que he d'agafar els Ferrocarrils de la Generalitat, pocs minuts són molts. Si Rodalies compleix els horaris, tinc 3 minuts per canviar d'estació (temps just però suficient). En canvi a poc que incompleixi els horaris, perdo el tren i en conseqüencia 20 minuts. Un dia no passa res, però quan això es repeteix, la suma d'aquests 20 minuts acaba sent una suma considerable de temps. Irrecuperable.

A més dels retards en l'hora de pas del tren. Molts dies s'hi suma una aturada abans de l'estació de Castellbisbal, a vegades perquè passi un altre tren d'una altra línia. Si arriba primer l'R8 per què s'ha d'esperar que passi primer l'R4? Si a més, això fa incomplir amb l'horari... no s'entén.
Però avui m'he indignat i molt, perquè l'aturada abans de Castellbisbal ha sigut per esperar a que passés un tren de mercaderies. Hem estat 10 minuts aturats esperant a que passés el tren, fins que finalment el tren ha seguit el camí cap a Castellbisbal. I em pregunto: Són més importants les mercaderies que les persones??

A més, i ja van dos vegades, RENFE ha decidit fer control de bitllets a l'estació de Cerdanyola-Universitat a primera hora del matí, justament quan centenars d'estudiants arribem per anar a classe. Molts no validem el bitllet o viatjem amb menys zones de les que tocarien. En el meu cas ho faig com a forma de protesta. Els preus no es corresponen al servei que es dóna. Jo hauria de viatjar amb 3 zones, i lo que suposa al final de mes uns 100€ per anar a la universitat.
Què passa amb aquests controls?
1-Fan que arribis tard a classe
2-Fan que la recaudació en un únic matí sigui espectacular.

Així què qui paga les sancions per incompliment del servei?? Els mateixos perjudicats per aquests incompliments sistemàtics del servei. Per què RENFE no reclama a l'Estat que inverteixi el què cal? Encara que fós simplement per estalviar-se les sancions, ja estaria bé.

En canvi fixem-nos amb els defraudadors d'hisenda, els evasors d'impostos, els qui han robat diner públic, els bancs que han arruïnat l'economia... Aquests paguen per incomplir la llei? NO. Els bancs paguen pels seus errors? NO. Qui ho paga? La gent normal.
Passa doncs el mateix amb RENFE. L'Estat no paga i no inverteix per poder donar un servei òptim, i per tant rep sancions. Qui les paga? Els estudiants que hem pagat una fortuna per la nostra matricula universitària i que utilitzem el transport "públic" per desplaçar-nos perquè se suposa què és més econòmic. Doncs bé, cada vegada hi ha pitjor servei i a sobre és cada any més car. Es persegueix l'usuari, la gent del carrer, però mai els culpables del problema. Els que no paguem no som culpables, som víctimes. Fins i tot el transport públic s'ha convertit en un luxe, i això no pot ser.

Alguna cosa falla, i no som els que no paguem perquè estem farts de pagar per un servei que no es correspon al preu.

I després del 25N què? Segona part

Aquestes eleccions no eren plebiscitàries? Aquestes eleccions no eren per saber què volia la ciutadania de Catalunya? Què no havien se servir per veure si la ciutadania volia exercir el seu dret a decidir? Què no havien de servir per veure quin model volia el poble?
Què no es presentaven 3 models: sobiranisme, federalisme i/o autonomisme? Què la ciutadania no ha triat el dret a decidir? (CiU, ERC, ICV, CUP i SI = 59% dels vots).
I quina és la opció guanyadora d'entre les 3 presentades? La sobiranista, la representada per CiU, ERC, la CUP i SI i una part d'ICV que s'ha mostrat partidària d'un nou Estat: el 49% sense sumar aquesta part d'ICV partidària de l'Estat propi, que de ben segur és més d'1% així que també hi ha majoria sobniranista.
I quina és la segona opció? El federalisme del PSC, amb un 14,43% dels vots.

Ergo qui ha de ser la oposició? El PSC i sense cap problema.

Per tant la resta ha d'assumir la responsabilitat que li toca. S'ha d'assumir que les retallades formen part del sistema, i que el màxim que es pot fer es canviar la direcció de les retallades. I és aquí on entren les alternatives que proposen ERC i ICV.
La CUP juga un altre paper, la de conscienciar a la gent a través del discurs que un nou sistema és possible a través de la denúncia sistemàtica de les injustícies de l'actual. I aquest nou sistema és al que hem d'aspirar quan siguem un nou Estat. Mentrestant qui pot, ha de governar dins de l'statu quo que tenim, per intentar sortir-ne quan abans millor. Sense por.

I sobretot una última idea. Si ens plantejem que hi haurà un procés constituent, l'esquerra catalana haurà de demostrar que és una alternativa capaç de governar. I per ser una alternativa s'haurà d'unir. I què millor que el moment actual per actuar conjuntament? ERC i ICV governant i forçant la dreta a aplicar mesures de redistribució de la riquesa, de justícia social... i la CUP donant el suport necessari i a més difonent un discurs alternatiu, parlant d'un nou sistema, i per tant creant la consciència social necessària per convertir l'esquerra nacional en una veritable opció de govern en el futur Estat Català.

El sobiranisme ha guanyat, i ha de demostrar que el poble no s'ha equivocat. Així que cadascú ha d'assumir el seu rol d'acord amb el que el poble ha votat. I si pot ser que l'esquerra nacional catalana actuï conjuntament assumint les funcions que li toquen, sense pensar a curt termini i sobretot sense estratègia partidista, sinó de país, haurem avançat molt, i sobretot haurem guanyat.

I després del 25N què?

Les eleccions del passat diumenge han deixat un escenari obert, alhora que clar. I el més important, el Parlament actual representa el 70% de la població(69.56% exactament). Això vol dir que 7 de cada 10 catalans i catalanes han anat a votar en les eleccions més important dels darrers anys. El 30% restant podem suposar que és la gent que no s'interessa o que pel que sigui no va poder anar a votar. Així que podem dir que el Parlament representa clarament la realitat de la societat catalana (tot i que amb una fòrmula electoral diferent, alguna força hagués aconseguit representació als territoris on havia superat la barrera del 3% i hagués sigut encara més representatiu).

Així CiU amb 50 diputats s'ha quedat sense la força extra que reclamava, i sense la força que tenia. Mentre que ERC amb 21 diputats s'ha convertit en segona força política del principat. Una posició privilegiada tenint en compte que la opció federalista s'ha quedat amb 20 diputats i l'autonomista amb 19. CiU va convocar les eleccions perquè necessitava legitimar a les urnes el dret a decidir i necessitava a més parlar d'estat propi, que fins ara no estaven al seu programa i per tant és lògic que no aprofités la correlació de forçes anterior, on ja sumava amb ERC i ICV, que si que parlaven obertament del dret a decidir. 

Així ens trobem en un escenari diguem que similar a l'existent, amb una majoria pel dret a decidir, però on la primera força ha perdut vots i escons. Molts escons. Això fa que la governabilitat sigui més cara. Si CiU no fa marxa enrera, la única opció per sumar una majoria parlamentària en favor del dret a decidir és ERC (perquè el PSC diu que sí però que sigui legal, i com que la Constitució no ho permet, ni a l'Estat están disposats a canviar les lleis, és com dir que NO, però dient que sí per quedar bé si algú s'ho creu). En tot cas, CiU i ERC sumen pel dret a decidir i pel SI en el referèndum, i a més a més també hi és la CUP.

CiU necessita 18 diputats si vol sumar majoria per governar. I CiU no pot triar cap altra opció si no vol traïr el seu electorat ni el seu programa. ERC té 21 diputats. I per tant a més de tenir força la pot utilitzar ampliament (no és el mateix si CiU tingués 64 diputats i li féssin falta 4 de 21 per sumar. Dels 21 d'ERC només en necessitaria 4 i la força seria parcial. Ara la força és completa 18 de 21). I si ERC té aquesta força és perquè la ciutadania li ha donat, i s'entén que li ha donat no per liderar la oposició sinó per ser una força clau en el govern. Es pot utilitzar la força desde fora, sí, però és allò de si però no. 

ERC té la força per oferir a Mas desenvolupar el seu programa nacional conjuntament, i la força suficient per   posar sobre la taula el seu programa social i econòmic, i per tant aturar les retallades, i aplicar el seu model alternatiu al que fins ara aplicava CiU. CiU no pot dir que NO a tot, en primer lloc perquè no té força; la força la té ERC. I en segon lloc perquè no té més remei si no vol traïr la seva gent i el seu programa.

No entenc la por a dir que si a governar, sempre i quan s'estableixin unes mínimes condicions programàtiques d'acord amb la correlació de forçes. I torno al d'abans: si CiU hagués obtingut 64 diputats, significaria que el poble legitimava les seves retallades, però amb 50 vol dir que alguna cosa ha de canviar, i el canvi està única i exclusivament a les mans d'ERC. I repeteixo, perquè té la força. Si renúncia a governar pel que dirán, per la por a que es repeteixi el linxament mediàtic patit durant els anys dels governs d'esquerres, és un error. Ara es governaria amb CiU i no contra CiU. I qui té controlats els mitjans? 

Ara bé, i si a aquesta proposta d'ERC s'hi sumés ICV? I si ERC sumés ICV a la seva voluntat de revertir les polítiques neoliberals de CiU? I si les forçes fóssin 50/34? No seria més fàcil? 

Però sembla que ICV ja ha tancat la porta a qualsevol possible diàleg, i va encara més enllà... proposa que no investeixin Mas president. Això acabaria provocant segurament ingovernabilitat, noves eleccions... i àdeu a un escenari que recordem representa el 70% del poble de Catalunya. La gent ha anat a votar, i això no és fàcil d'aconseguir, què passaria si per no voler investir qui té la majoria de vots i escons, i sobretot, quan no hi ha una suma alternativa, ens carreguem aquest escenari? Millor no saber-ho. Cal responsabilitat, valentia.

ICV ha de veure que al Parlament ha entrat una força que ocuparà el seu espai de reivindicació, de crítica... i que a més ho farà millor(espero) i amb més força perquè no haurán de ser "políticament correctes", perquè la CUP no són políticament correctes, ni ho han de ser i ningú espera que ho siguin. La CUP ha entrat al Parlament amb l'objectiu de ser un cavall de troia, de parlar clar i posar nom i cognoms als problemes, als corruptes, a proposar una nova forma de fer política (i amb un discurs potent és possible que al Parlament veiem canvis en la forma de fer aquesta mateixa legislatura.)I per tant ICV ha de fer un pas endavant i ser un partit de govern, o com a mínim important, i no només d'oposició crítico-constructiva. ICV ja no sera el partit protesta al Parlament, ha de ser un partit d'esquerres que vulgui governar per aplicar la seva alternativa.

ERC i ICV no han de tenir por de governar amb CiU, han de saber que hi ha la CUP, que tot i no compartir la majoria de coses, perquè la CUP va més enllà, molt més enllà de seguir en l'actual statu quo; i ERC i ICV tot i proposar canvis econòmics, no van tan enllà, comparteixen una cosa: ser d'esquerres. I la CUP voldrà, entenc, que ERC i ICV actuïn com a partit d'esquerres que són, i sinó ja alçaran la veu. Els marcarán de prop, segur. 

L'escenari i el moment actual requereixen que ERC i ICV es facin corresponsables, o com a mínim ho intentin. Qualsevol altra opció és irresponsable. Voler marcar l'agenda a la oposició no és el mateix que marcar l'agenda dins del govern. Governant assegures que l'agenda es converteix en acció de govern; mentre que a la oposició l'agenda es pot quedar en això, en agenda. A la oposició pots aconseguir que uns pressupostos recullen el retorn de l'impost de successions per exemple, o que es destinarán X diners a X partida, però tothom sap que es poden no complir els pressupostos, perquè són només això pressupostos... Ara bé a dins del govern, t'assegures que serás tu qui executarà aquests pressupostos. 

Aprofitem la força que ha donat el poble votant massivament, com mai ho havia fet. Però sobretot aprofitem l'escenari. I que els partits d'esquerra nacional com ERC i ICV recordin que la CUP ha entrat al Parlament, i que d'entre moltes funcions que s'esperen amb la seva entrada, una d'elles serà amb tota seguretat la d'impedir que l'esquerra acabi governant com la dreta.

Com va dir el President Macià: "El seny si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies."

Una esquerra nacional per encarar el procés constituent, això és tot.

La Constitució Espanyola de 1978 es va fer sota una majoria de la dreta sorgida de les eleccions constituents de 1977. El CDS(166) i AP(16), sumaven 182 dels 350 diputats de les Corts Constituents, mentre que la suma de PSOE(118) i PCE(19) només en sumava 137. I si això hi sumem un context històric convuls podem entendre el perquè d’alguns articles i el tarannà de l’actual CE, que encara avui, molts volen defensar de qualsevol manera.

El que segurament està clar és que amb una majoria diferent, és a dir, d’esquerres, la CE seria diferent. I hagués tingut que ser la dreta, tot i que segurament en menys mesura del que va acabar fent l’esquerra, qui hagués hagut de fer concessions. Concessions en algun cas històriques, com el fet que PSOE i PCE haguéssin d’acabar acceptant la monarquia, renunciant als seus ideals republicans.

Cas diferent és la CE de la II República, redactada després d’unes eleccions constituents on l’esquerra va ser majoritaria.

Sense entrar en detalls ni a comparar les dues constitucions. Salta a la vista que la de 1931 va ser una constitució novedosa i progressista; mentre que la de 1978 tot i garantir els drets socials, és marcadament més conservadora, i en els darrers temps queda clara quina era la voluntat d’aquesta constitució. Mantenir la unitat d’Espanya al preu que sigui, encara que sigui negant el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats històriques. Una constitució que nega el dret a progresar, és conservadora.

Dit això, vull que pensem en què Catalunya exercirà més aviat que tard, el seu dret legítim a decidir el seu futur, i que una majoria dirà que vol que Catalunya esdevingui un nou estat.

Què passarà quan hi hagi eleccions constituents si el mapa electoral és similar al que tenim avui? La resposta és clara. El centre dreta català, representat per Convergència i Unió (CiU) guanyaria les eleccions de forma clara i contundent. Mentre que el centre esquerra català, dividit com a mínim en 3 forçes polítiques, no aconseguiria que cap d’aquestes 3 forçes pogués ni plantejar-se rivalitzar amb CiU per l’hegemonia política. De manera, que ens trobariem en la mateixa situació que es trobava Espanya l’any 1977. És a dir, encarant un procés constituent amb una clara majoria i domini de la dreta (evidentment amb diferències de context lògiques), i on l’esquerra tindria un paper menys destacat del desitjat,

Per tant és del tot evident que és necessària una esquerra nacional catalana capaç d’ocupar sense fisures l’espai del centre esquerra, de la mateixa manera que CiU ocupa sense fisures l’espai del centre dreta català. Això vol dir, com ja vaig dir fa uns dies, que sera necessari superar les sigles i la seva història.

Tenim temps per construïr aquesta gran força, una força que els vascos han anomenat “bloc històric” i que ha donat resultats i que en cas de continuar igual, en donará més. Està clar que les realitats de vascos i catalans són molt diferents, però hem d’aprendre els uns dels altres. 

Aquí encarem unes eleccions plebiscitàries, on els partits han parlat clarament d’un referéndum; allà les darreres eleccions no poden ser enteses de la mateixa manera. Aquí i allà hi ha un partit de centre dreta nacionalista que és capaç de guanyar les eleccions; però allà ho fa a poca distancia del partit aglutinador de l’esquerra nacional, mentre que aquí el centre dreta nacional no té un rival fort provinent de l’esquerra.

No dubto que la correlació de forçes que sorgeixi de les properes eleccions al Parlament del 25 de novembre, ens conduirá a poder decidir quin futur volem.

El que vull i reclamo, és una esquerra nacional forta que ocupi l’espai del centre cap a l’esquerra, capaç de ser hegemònica, i per tant de rivalitzar de tu a tu amb el centre dreta català. Perquè només així garantirem que la futura constitució de l’Estat Català estigui feta desde l’esquerra i no per la dreta amb petites concessions a l’esquerra per garantir l’estabilitat política com va pasar a Espanya a l’inici de la transició.

La nostra transició nacional ha de ser diferent, perquè hem tingut molts anys per aprendre dels errors. La nostra transició nacional ha de ser conduïda desde el centre cap a l’esquerra, tot a l’esquerra que sigui possible; i no de la dreta cap al centre com la transició espanyola.

Reflexió per la unitat

Pocs independentistes neguen que la única opció que tenim per arribar a bon port és la unió política dels que defensem el mateix objectiu.

Molts argumenten que la divisió política és fruit de personalismes, d’egos, però aquesta no crec que sigui la causa principal.

Bona part de l’ecosistema de partits independentistes ha sorgit d’escissions d’ERC: Reagrupament, Solidaritat, però no hem d’oblidar que també tenim la CUP, i entitats molt influents. Darrerament fins i tot ICV s’ha mostrat a favor del dret a l’autodeterminació, i alguna gent del PSC parla clar sobre aquest tema. És la gent que es situa del centre cap a l’esquerra en l’eix esquerra-dreta.

Si mirem la nostra història recent veurem que són molts els partits que han nascut, han mort, i s’han fusionat per crear-ne de nous.
ERC sense anar més lluny neix de la unió de diferents partits. En aquell moment el Partit Republicà Català i Estat català, de Companys i Macià, respectivament, juntament amb el grup l’Opinió van pensar que la millor forma per avançar era unir forçes en un gran partit. I així va ser. I ho ha sigut segurament fins fa relativament pocs anys. ERC ha estat el partit de referència de l’independentisme.

La historia està per escriure, i enlloc està escrit que ERC hagi de ser el pal de paller de l’indepentisme eternament, ja ho ha estat, ja ha complert aquesta missió i amb bona nota. L’independentime està creixent a un ritme que pocs haguéssin imaginat a finals del segle XX i d’això ERC n’és culpable, i els que hem format part i formen part del projecte hem d'estar orgullosos.

Igual que en el seu dia els partits de Macià i Companys van decidir fusionar-se en un gran partit, igual que van anteposar els interessos de país per damunt dels seus partits, avui hem de fer el mateix.

Estic parlant de la creació d’una gran plataforma electoral, pero que no sorgeixi del nucli de cap dels partits existents, sinó de la voluntat de tots ells. Es tracta de deixar enrera les sigles, de fer-les entrar en la història per la porta gran, i en el cas d’ERC, de fer més gran encara la seva història.

Una gran plataforma que neixi de la fusió de tots ells, sense importar qui és més gran, un partit fet de de la suma de tots. Tant se val si un ha fet més que un altre, s’ha de partir de la igualtat, i per això cal deixar el passat per a la història.

Per tant no crec que sigui culpa de personalismes, sinó de l’ego dels partits, de les sigles. Us imagineu que els actuals partits decideixen fer història, i fan entrar a la història els actuals partits com un dia van fer Macià i Companys?

I com he dit, no és simplement qüestió de fusionar partits en un de nou, sinó que aquest nou partit sigui capaç d’integrar la gent que actualment no formen part de cap partit, però si que formen part d’entitats que treballen des de la societat per l’independentisme, o gent que fins al moment ha vist inútils als partits.

És hora d’actuar, i els partits han de demostrar que per sobre de tot està el país i la causa, i si per això cal fer una cosa tan gran com aquesta, s’ha de fer. Si realment els partits són instruments al servei del país i no un fi en si mateixos, és hora de demostrar-ho a la ciutadania.

Ja n’hi ha prou de la competició entre independentistes, ja n’hi ha prou d’intentar trepitjar l’electorat d’uns i altres, de tirar-se merda… És el moment de compartir coneixement i experiència.
En definitiva, no es tracta de com es reparteixen aproximadament 30 escons entre tres o quatre partits independentistes d'esquerres, sino de sumar plegats per aconseguir-ne 35-40. El país ho necessita.

Us imagineu el que seriem capaços de fer si ajuntem en una mateixa plataforma electoral la força d'ERC, d'ICV, de SI,de la CUP, de Reagrupament... amb la força de la gent sobiranista i d'esquerres del país de forma individual i col.lectivament amb el recolzament d'associacions i entitats?

No ens hem de conformar amb escriure quatre línies d’història, hem de pensar en escriure pàgines senceres, moltes. I per això caldrà que tinguem coses per poder escriure.

I que quedi clar, això no es crear un nou partit per integrar els altres, sinó la creació d’una gran plataforma a través de la dissolució (temporal, si s’escau) dels actuals partits per poder tenir la força necessària per arribar al final del camí.

Deixo la política

 Fa un temps que hi penso i ara m’he decidit a fer un pas important en la meva vida.
M’explico fa 6 anys, quan en vaig fer 18, vaig decidir començar a participar en política, i ho he fet intensament. Tant que al poc de començar a participar a la secció local d’ERC d’Abrera vaig dir que si a ocupar el 4t lloc a la llista electoral de les eleccions municipals de 2007, i pocs dies abans d’acabar el 2008, prenia possessió del càrrec de regidor i portaveu d’ERC-AM a l’Ajuntament d’Abrera. Aquell any també vaig formar part de la llista d’ERC a les eleccions generals de 2008. El març de 2009 vaig començar a treballar a la Federació Comarcal del Baix Llobregat, fins fa pocs mesos. El 2010 vaig formar part de la llista d’ERC a les eleccions al Parlament de Catalunya. I el 2011 encapçalava la llista de l’Acord Municipal d’Esquerra a Abrera. I tot i no obtenir representació per pocs vots, he estat assistint a les comissions informatives de ple, he fet alguna intervenció en nom d’ERC en sessió plenària, i he mantingut reunions amb el govern i l’oposició, tot per mantenir viva ERC en la vida política abrerenca.

Tot això ho he fet sempre amb il.lusió i ganes, i fins i tot vaig deixar els estudis de Ciències Polítiques durant dos anys per dedicar-m’hi plenament, ja que durant dos anys vaig combinar les responsabilitats del càrrec a l’Ajuntament i les de la feina a la Federació Comarcal.

Ara, i després d’uns mesos de reflexió i de mirar enrera m’he decidit a aturar-me. Si bé és cert que ja fa uns mesos la meva activitat política ha anat de més a menys, fins a ser testimonial. No tinc les ganes ni la il.lusió que tenia, i és per això que he decidit replantejar la meva vida política, tant a nivell local com nacional.

És per això que abandono la militància política, i no només per cansament o desil.lusió, sino perque ara mateix les meves idees estan lluny d'anar d'acord amb el joc dels partits polítics que anteposen els interessos dels partits per sobre dels interessos del país.

La meva reflexió ha arribat molt lluny, i m’ha fet plantejar un nou posicionament polític a nivell nacional.

A nivell local, m’he il.lusionat amb l’Associació de Joves i és a això al que em vull dedicar sense el risc d’estar marcat políticament.

Em considero afortunat, i es que als 24 anys he pogut ser regidor, formar part de les llistes electorals del meu partit en convocatòries electorals importants, he treballat pel partit en tasques administratives i d’organització a la meva comarca, i he sigut candidat a l’alcaldia del meu poble. És a dir he fet tot el que un noi que comença a fer política pot aspirar. Tot ha anat molt ràpid per diferents circumstàncies, i no canviaria res, perque tot ho he triat jo.

Tinc clar que tornaré a fer política, però la situació política actual em sembla insuportable a tots els nivells. I abans de tornar, han de canviar moltes coses, i les coses no canvien soles.

No dubto que aquesta decisió sorprendrà a la majoria, però espero que s'entengui la meva decisió.

No vull oblidar-me de donar les gràcies a tots aquells qui han confiat en mi durant aquests anys.

Sobre el 15M y su futuro

Permitirme empezar esta reflexión compartiendo una frase de Gilbert Keith Chesteron, escritor inglés y uno de los principales ideólogos del distributismo (una opción entre el socialismo y el capitalismo, poco estudiada a la vez que interesante) que dijo: "No puedes hacer una revolución para tener la democracia. Debes tener la democracia para hacer una revolución".
Esta afirmación me hace pensar en el movimiento del 15M, un movimiento poco comprendido, pero que ha contribuido cada vez mas a crear un sentimiento de indignación de la ciudadanía, sumando cada vez más gente,  y no sólo a través del propio colectivo15M, sino también llegando a  mucha gente que aún sin simpatizar con todas las propuestas y acciones del movimiento haya salido a la calle o haya iniciado, aprovechando las redes sociales, una nueva forma de lucha a través de la red, compartiendo titulares y/o opiniones contribuyendo así a ampliar ese cada vez más generalizado sentimiento de indignación y ganas de cambiar el sistema.

Y si indudable es la aportación del movimiento 15M a generalizar ese sentimiento de indignación gracias a acciones y reivindicaciones contra un sistema cada vez mas destrozado y intoxicado de políticos y banqueros corruptos, indudable es también, al menos para mí, que es necesario que todo ese movimiento tiene que dar un paso al frente.
El movimiento ha tomado la calle, las redes sociales y la conciencia colectiva. Pero que pasa con las instituciones? No es en la calles donde se consigue cambiar el sistema, sino en las instituciones.
De ese movimiento tiene que salir una verdadera opción política que facilite una verdadera transición hacia la democracia. Que ya toca.

No entiendo el miedo a institucionalizar el movimiento. Hay que aprovechar las brechas del actual sistema para eliminarlo y sustituirlo por una democracia real. Las ideas están en el movimiento, las ideas han llegado a una parte importante de la ciudadanía, a tanta como para conseguir representación suficiente como para por lo menos forzar cambios, y sembrar las semillas del cambio radical y democrático del actual sistema. Y todo sin olvidar que gracias a las circunstancias, cada vez es mas la gente que de una forma u otra comparten el mensaje y el objetivo del movimiento 15M.

El 15M ha de pasar a la historia, y lo ha de hacer como el motor que hizo avanzar hacia la democracia real, el motor que hizo posible el cambio de sistema. Y eso no quiere decir que sea el mismo 15M el que forme una plataforma electoral capaz de llevar a cabo sus objetivos en las instituciones, sino que tiene que ser la semilla que permita la creación de un movimiento político que reúna las aspiraciones del movimiento a través de unas candidaturas con unos objetivos bien definidos, eso sí, sólo con las propuestas referentes al cambio de sistema, sino sera imposible el entendimiento de la mayoría del movimiento, y aquí no valen divisiones.

Permitirme otra frase. Esta otra una reflexión de Clive Staples Lewis, académico inglés, que dijo: "Algunos políticos sostienen que la única manera de hacer seguro a un revolucionario es darle un escaño en el parlamento".

Está claro que la propuesta de formar parte del sistema no ha de ser permanente, sino temporal, y siempre con la intención de trabajar para poner en práctica las propuestas del movimiento dirigidas a cambiar el sistema.
Para que esto prospere, la gente que aspire a representar el movimiento ciudadano surgido en las calles con el 15M y extendido a la mayoría de la ciudadanía a través de las redes sociales, ha de ser gente preparada, gente técnica, académicos... a la vez que ha de ser gente capaz de conseguir la confianza total del movimiento, cuya gran mayoría es todavía reacia a formar parte del sistema. Así pues hay que luchar contra esa lógica de que todo el que entra en las instituciones acaba sirviéndose de ellas y olvidando sus ideales únicamente por mantenerse dentro del sistema. El movimiento tiene gente capacitada para desarrollar ese proyecto político y llevarlo a cabo.
A mi entender este paso es necesario para lograr un cambio, y sobretodo para no frustrar las aspiraciones de mucha de esta gente que cada día se suma al movimiento con su indignación cada vez más por las nubes, y con ganas de conseguir un cambio, pero que como yo, ve que tomar la calle y/o sumarse al activismo cibernético sólo sirve(y no es poco) para abrir los ojos cada día de más gente.

Ja no queda temps!

Aquesta setmana els i les estudiants de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB podem iniciar el cami d'una batalla més en aquesta dura guerra contra les retallades en educació i l'increment d'un 66% de les taxes universitàries pel curs vinent.
No hi ha temps. El curs s'acaba i la matricula del proper curs s'ha de fer d'aqui dos mesos. Aquest ha estat un curs amb vagues, ocupacions, manifestacions... i el govern encara no ens ha fet cas.
Al meu entendre les manifestacions han de servir per mobilitzar la gent, però han d'anar acompanyades d'accions concretes, i aquestes han de ser unitàries. Durant aquest any penso que la lluita s'ha centrat en sortir al carrer, però no en lés accions concretes. Accions que per altra banda s'han començat a valorar en les darreres setmanes.
Aturar els exàmens és al meu entendre una bona mesura de pressió, tot i que fer-la a la desesperada potser no sigui la millor manera. Però s'ha de fer. No queda temps.

L'acció d'aturar exàmens genera molts dubtes, però no em fa por. Que m'importa perdre uns exàmens si l'any que ve no em podré matricular?

Si no aconseguim aturar l'increment de taxes la guerra s'haurà acabat. Això no vol dir que l'aturada d'exàmens sigui l'última batalla d'aquesta guerra.

L'última batalla crec que serà si la majoria d'estudiants no ens matriculem pel proper curs. Un descens dels ingressos per matrícules faria caure el sistema universitari. Si no hi ha ingressos com es paguen els professors? Com es paga al personl administratiu? Com es paga el personal de manteniment? i la recerca? i tota l'activitat interna de les universitats (comerços, bars...) si no hi ha estudiants? Deixaria el govern enfonsar tot això? Podria ser, però ho veig difícil.

Som molts els/les que no tenim res a perdre, i per tant ens hem de sumar a aquesta guerra i assumir totes les conseqüències. La derrota ens deixa fora de la universitat. La derrota és la desaparició de la universitat pública. La derrota és esborrar les il.lusions de molts (de generacions presents i futures) d'arribar a la universitat.

Valentia!. La guerra no està perduda. Tenim arguments. Sabem que hi ha diners, però que la prioritat del govern no és l'educació, no és la universitat pública, sinó tapar les vergonyes dels culpables. La festa s'ha d'acabar, i ja no importa res. El govern se'ns pixa a sobre sense cap remordiment, sense compassió.

No tinguem por! Donem una resposta! Ells no s'ho pensen dos vegades abans d'actuar! I si ells actuen sense pensar, haurem de començar a actuar de forma improvitzada, sense pensar les coses mil vegades! És necessari utilitzar totes les armes que tenim i jugar totes les nostres cartes!

Sobre l'actual legislatura a Abrera

Fa temps volia escriure sobre el què penso i espero (o esperava) d'aquesta nova legislatura de la politica local d'Abrera.

Tota la oposició de l'anterior legislatura ens vam presentar a les eleccions reivindicant el canvi, l'alternança política. Uns ho féiem després d'haver demostrat voluntat d'arribar a acords amb el Partit Socialista, com va quedar clar amb l'aprovació dels Pressupostos pel 2011 en el què el grup Muncipal d'ERC-Am va poder incloure les seves esmenes (fet que no havia passat durant les majories absolutes del PSC a Abrera); altres en canvi, van optar per la crítica constant al llarg de la legislatura i també durant la campanya electoral. Amb els resultats a la mà, potser cal pensar que em vaig equivocar (i ho dic en primera persona, com a màxim responsable i portaveu del grup municipal). Tot i així continua defensant fermament aquesta actitud.

Els resultats van propiciar un govern de coalició (per tant s'havia assolit l'objectiu que feia anys que perseguiem els grups de la oposició), Esquerra es quedava fora, a 16 vots d'obtenir representació i deixar el PSC amb 5 regidors, fet que hagués afavorit un govern encara més plural que l'actual.

Finalment i després del corresponent procés (i del qual cada partit ja ha dit la seva versió), Abrera passava a tenir un govern format per PSC (6),CiU(2) i ICV (1).

Així doncs, el fet a destacar és que 2 partits que havien estat durant anys a la oposició, entraven a govern. Entraven a governar amb el PSC, i malgrat tot, s'obria un escenari favorable per la resta de grups de la oposició. Un escenari que crec no s'ha sapigut aprofitar, almenys fins ara. Més aviat al contrari, alguns grups s'han dedicat a criticar continuadament les formes de l'acord, i a atacar demagogicament amb tema de sous, i amb els números a la mà queda sobradament demostrat que són critiques malintencionades i mancades de raó.

Parlava d'un escenari favorable, i es que el fet que dos formacions entrin a governar sent imprescindibles per donar estabilitat al govern, i que per tant el PSC no pugui fer el que havia estat fent durant anys, era o millor dit, és una oportunitat per tirar endavant propostes, accions, que fins ara havien estat negades per la majoria absoluta socialista. Em refereixo a propostes referides a participació ciutadana, protocol, mitjans de comunicació... i tantes altres que s'havien fet.

El que no es pot pretendre és que canvis importants es visualitzin en pocs mesos. S'ha de tenir paciència, l'administració és lenta (ens agradi o no).

I és per tant que sense ànim d'ofendre a ningú que penso què s'han desaprofitat els primers pràcticament 9 mesos de legislatura pel fet que l'actual oposició continui enrocada en la mentalitat de les darreres legislatures, en què l'objectiu era desgastar la majoria absoluta.

En aquesta legislatura penso que l'objectiu ha de ser o hauria de ser ajudar a fer realitat els canvis que s'havien anat proposant els darrers anys, i es que ara, a dins del govern hi ha dos partits que haurien de fer valer la seva força i defensar les mateixes propostes que havien defensat des de l'oposició, i per tant forçar el PSC a canviar les seves tradicionals formes de fer.

Crec i defenso, i defensaré aquesta forma de fer política, tingui o no tingui resultats a curt termini. I es que crec que ser una opció de canvi no vol dir dir o fer el contrari del que fan els qui governen, sinó saber fer propostes i portar-les a terme sabent que per poder fer-les realitat el més segur és que hagis de rebaixar les teves pretensions. No tot és blanc o negre, de vegades ha de ser gris.

I és aquí on sempre explico el vot favorable als pressupostos de 2011, en què d'entrada demanavem un augment de 5000 € en la partida de joventut, i quue després de les negociacions vam aconseguir incrementara-la en 3000 € (2000 menys del que voliem), pero entre votar NO i no incrementar-la, i votar SI i incrementar-la, el més assenyat era augmentar-la. En canvi votant NO, els pressupostos s'aprovaven igualment, a més d'incorporar a les bases d'execeució una esmena destinada a millorar la regulació per l'atorgament de subvencions extraordinàries.