Noves organitzacions. Nova política

Immersos en ple procés de confluència de les esquerres catalanes, estem ara en la reconstrucció d'un dels pilars imprescindibles, el de la tradició socialista.

De tot aquest procés m'agrada la idea d'organitzacions que sorgeixen sense por a desaparèixer, o que fins i tot en el seu ADN ja preveuen la seva desaparició. Això són noves formes de política, això es nova política. Organitzacions que no perduren en el temps, que no permeten estructures perennes ni la perennització de la gent que les ocupa.
Organitzacions que s'adapten al tempo de la política d´avui. Una política que es fa a cop de tuit, una política en la que dia a dia l'escenari presenta novetats.

Vivim en una societat líquida, amb la que Bauman fa referència al procés pel que passem els individus per integrar-nos en una societat global, però sense identitat fixa, mal·leable i voluble.

Les organitzacions polítiques han de ser també líquides perquè les organitzacions polítiques han de ser el reflex de la societat.

Organitzacions amb solidesa en les idees, en els objectius; liquides pel que fa a estructures. Les noves organitzacions han de ser com els camaleons: capaces de ser-hi entre la gent i adaptar-se a la ciutadania.

El socialisme català té la oportunitat de convertir-se en l'exemple de com ha de ser una organització política en la societat d´avui. L'experiència de Nova Esquerra Catalana ha de servir, i molt en la construcció de l'espai socialista catalanista en plena reconstrucció.
Però sobretot ha de servir d'exemple i de model en la confluència de les esquerres catalanes.
La capacitat de créixer, de sumar, i sobretot la voluntat de confluir, d'anteposar l'interès comú per sobre de l'interès d'una organització, que al tenir una vida limitada a la consecució d'un objectiu, no té res a perdre, però si pot fer guanyar, i molt. No hi ha res a mantenir; sinó molt a construir.

Una nova Europa

Quan un entra al Parlament Europeu, té la sensació que s'hi fa política, bona política. I sobretot que s'hi delibera molt.
Sembla que el que allà passa, el que allà decideixen els nostres representants no serveix de res. Les decisions no arriben de forma directa. Malgrat tenir un "govern de la Unió Europea" i un Parlament, la sensació és que no existeix Europa més enllà de la suma d' Estats per motius econòmics.

Pels qui creiem en Europa, o millor dit, pels qui creiem en una Europa nova i de veritat, tenim la sensació que és poca la feina que s'hi fa (malgrat tota la feina que s'hi fa i es pot fer).

Hem de començar a pensar en una Europa nova, més enllà de la suma per interessos econòmics. Necessitem una Europa social, que tingui capacitat de fer polítiques socials, d'educació, i de cultura de gran abast.

No podem parlar de ciutadania europea, fins que la ciutadania no senti Europa com a pròpia, fins que no s' identifiqui amb Europa. Els ciutadans esperen respostes, i Europa no ofereix respostes a molts aspectes quotidians. Si bé és cert que gran part del que passa, ve determinat per Europa, la gent no percep la Unió Europa com aquell ens que dona resposta a les seves necessitats.

Certament crec que no ens sentirem plenament europeus fins que no aconseguim una Europa federal, una Europa en la que els Estats cedeixin sobirania i es creguin això d' Europa, i que s'ho creguin, repeteixo, no només pensant en interessos econòmics.

Necessitem una Europa menys deliberativa i més executiva. Una Europa que doni resposta a la ciutadania. No podem demanar a la ciutadania que sigui europea si els Estats no volen ser plenament europeus.

És possible una nova Europa, i ho podem fer reformant aquesta vella Europa, però és necessari també un canvi profund de la idea d' Europa. Aquesta reforma ha de ser profunda, i passa per la reforma dels pilars principals: els Estats membres.

Hem de començar per l'aprofundiment democràtic, fer participar la ciutadania. Necessitem representats i líders europeus;  no líders i representants estatals a Europa. Si volem pensar com europeus, hem d'actuar com a ciutadans europeus.

Per què votar ERC - NECat - Catalunya Sí?

Ahir es presentava la candidatura formada per Esquerra Republicana de Catalunya, Nova Esquerra Catalanya i la plataforma cívica Catalunya Sí, i ho feia a Girona. A Girona, i en el mateix escenari en que encara no fa 3 anys, Oriol Junqueras en el seu primer discurs com a president d'ERC deia:

"Per poder fer el bé al país, per poder recollir les lliçons de la història i de l'experiència necessitem sumar, necessitem ser molts. Aspirem legitimament, malgrat saber-ne les enormes dificultats a ser una força hegemònica en aquest pais. No tenim la voluntat de ser-ho perque si. Sabem que som una eina, nomes una eina , no un fi en nosaltres mateixos, sino un mitjà que ha de contribuïr a que aquest país sigui un pais lliure i un pais just. 
Estem disposats a sumar amb tothom que avançi en aquestes direccions."

El fet que la candidatura estigui encapçalada per en Josep Maria Terricabres (independent), i el segon lloc l'ocupi l'Ernest Maragall, i no sigui fins el tercer lloc que trobem un militant d'ERC, en Jordi Solé demostra que les paraules de Junqueres aquell octubre de 2011 no eren buides.

Continuo pensant que no ha de ser ERC la força hegemònica, sinó les esquerres catalanes, en conlfuència en una organització del segle XXI. Aquesta és ara la única diferència que em separa d'ERC. Però veure aquesta candidatura m'alegra profundament.
M'alegra tornar a fer campanya i compartir projecte amb els amics d'ERC, però sobretot de fer-ho acompanyat de la gent de Nova Esquerra Catalana.

Estic convençut que és possible la confluència de les esquerres, i que aquesta candidatura és només un primer pas. Estic convençut, i ho estic perquè els fets demostren les paraules. Poc a poc anem fent camí.

 I per això la millor forma de continuar el camí és votant el 25 de maig i votar aquesta candidatura.


Aquesta candidatura és la única que defensarà únicament els interessos de Catalunya a Europa, sense estar condicionada a altres partits de l'Estat. Els electes defensaran a Europa la necessitat de construïr una Nova Europa, una nova Europa on Catalunya tingui veu i vot perquè en serà Estat membre.


Jo ho tinc clar!  Comencem un #NouPaís. Ara, a Europa

La socialdemocràcia que hauria de guanyar a Europa

Les properes eleccions europees es presenten a grans trets entre el continuïsme de les polítiques liberals actuals de la Unió Europea o l'aposta per la socialdemocràcia. Un duel entre Junker i Schultz per presidir la Comissió. Si guanyen els populats i Junker és triat President de la Comissió,el continuïsme; si guanya el socialisme i Shcultz és el proper President de la Comissió, el fi de l'austercici i el canvi a politiques socialdemocràtes.

Però quina és aquesta socialdemocràcia que tenim avui com a opció? A Espanya, Zapatero i el PSOE són l'exemple que la socialdemocràcia ha mort, o millor dir, dorm (perquè espero que entre tots la despertem de nou). Aquesta son profunda de la socialdemocràcia europea s'estén també a França, Alemanya, Itàlia... Els socialistes europeus s'han deixat arrossegar pel liberalisme. Els partits socialistes a Europa han caigut en mans del liberalisme. L'adaptació d'aquests partits al liberalisme està molt relacionada amb la captura dels seus aparells per part d'èlits professionals, lligades a interessos economics i financers, amb escassa sensibiltiat socialista (Vicenç Navarro). És això que fa dificil un despertar immediat. I per veure canvis en el si de la Unió Europea són necessaris almenys 3 fets:

En primer lloc la regeneració dels partits socialdemocràtes europeus. La socialdemocràcia europea ha de renovar el seu discurs i deixar la pesada càrrega de les polítiques liberals que ja han assumit i practicat. La regeneració passa per l'alliberament d'aquests partits d'aquestes èlits professionals que dominen els aparells dels partits. Mentre això no es produeixi no hi haurà renovació de discurs ni de pràctiques.

En segon lloc la socialdemocràcia europea ha de crear un discurs comú per a Europa, un model europeu del benestar, de progrés, ha de pensar un model econòmic. Els progressistes europeus d'arreu ens hem d'identificar amb un projecte comú, igual que els liberals i les èlits econòmiques s'identifiquen amb aquesta Unió Europea que no és més que la suma d'interessos comercials. En l'actualitat, la ciutadania importa poc i el pes que té el Parlament Europeu (en tant que representa la sobirania popular europea) n'és la mostra més clara.
 Avui l'aposta socialdemocrata de Schultz per presidir la Comissió Europea no entusiasma a molts, i no deixa de ser un actor més d'aquesta Unió Europea que prima els interessos de les èlits i el poder financer per davant de la ciutadania. Per tant Schultz no pot representar ni un discurs comú de la socialdemocràcia europea (perquè no hi ha discurs comú, i perquè el discurs dels diferents partits socialdemocràtes europeus està mancat de credibilitat perquè allà on han governat els darrers anys s'han aplicat polítiques poc sospitoses de representar la socialdemocràcia).
No es pot parlar de politiques socials en el marc de l'actual model d'Unió Europea, simplement perquè no el propòsit de la Unió no és el d'actuar pel progrés social, sinó pel progrés de les èlits.

I en tercer lloc, i quan s'hagi avançat en els dos anteriors, cal una reforma de la Unió Europea en bé del model socialdemocràta (i si cal, haurem de parlar de revolució europea més que no pas de reforma). Revolució que només serà possible si hi ha un projecte comú compartit per la majoria de CIUTADANS dels països europeus.

Amb la situació actual és impossible preveure la victoria de la socialdemocràcia a les properes eleccions europees del 25 de maig. Però podrà guanyar quan ho vulgui. Podrà guanyar quan més enllà dels Estats pensi en el conjunt de la ciutadania europea i presenti un projecte per a tots i no només per als Estats.
La socialdemocràcia ha de recuperar el poder als països europeus i actuar amb polítiques socialdemocràtes i no liberals(com en els darrers anys), només així serà capaç de construïr un discurs comú per a tots els europeus, i només així serà capaç d'idear un nou model d'Unió Europea que trenqui amb l'actual. Només així serà capaç de tornar a recuperar la seva credibilitat i les seves opcions de guanyar i fer guanyar a la ciutadania, que en definitiva, és el més important.

*Vicenç Navarro, Las causas políticas del austercidio en la Unión Europea (diari digital NUEVA TRIBUNA, 27 de març de 2014)

Per què són un fracàs les primàries del PSC?

Al marge de la posible tupinada, les primàries del PSC han estat un fracàs.
Hem sentit a dir que l'objectiu era obrir el partit a la ciutadania, acostar-lo a la ciutadania. Certament, bons propòsits.


La realitat és que només 7463 persones han votat a les primàries. Segons les xifres, un 70% persones alienes al partit (5224 persones), i per tant, només 2239 militants.


Es volia fer partíceps als votants del PSC i a la gent propera als "valors progressistes" de la tria del proper candidat/a del PSC a l'alcaldia de Barcelona. Si tenim en compte que a les darreres eleccions municipals (2011) el PSC de Barcelona va aconseguir 134.084 vots, el fet que només 7463 persones hagin votat en aquesta primera volta de les primàries s'ha de considerar un fracàs absolut. Del total de votants de 2011, només un 5.5% entre militants i no militants han volgut participar de la decisió de triar al candidat/a per al 2015.


Caldria preguntar-se què passa amb la resta? Certament la diferencia de militants que han participat no és tanta amb la que van participar de les primàries Tura-Hereu. 
Així caldria preguntar-se si realment la gent vol participar triant els candidats dels partits, o si són les estructures dels partits tradicionals que per no parlar d'una regeneració real i total de la política, prefereixen parlar de primàries, d'obertura del partit... I es que per molt que es parli de primàries les estructures dels partits són sempre suficientment fortes com per decidir el resultat d'unes primàries.

Sobre l'alternativa catalana d'esquerres.

Els darrers esdeveniments al Parlament han fet ressonar de nou amb força la idea de construïr una força catalanista d’esquerres que sigui alternativa de govern.

Catalanista i d’esquerres. Aquest era l’esperit dels tripartits. Quan el PSC era PSC i quan ERC va apostar per intentar millorar les relacions amb Espanya, acompanyant el PSC, en aquells moments en que Zapatero semblava disposat a reconèixer la pluralitat nacional de l’Estat, i tot amb el suport d’ICV, que mai ha amagat el seu federalisme.
Tres partits progressistes, que es convertien en alternativa a Convergència i Unió.
Llavors les esquerres van ser capaçes de portar Catalunya a l’aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia.

Després tothom sap que va passar.

Avui el PSC, dividit com mai per les qüestions nacionals, i perdut en les qüestions socials per la mala gestió de la crisi per part del govern del PSOE (coses d’estar subordinats).
ERC en el seu millor moment després d’haver pagat el fet d’haver apostat pels governs tripartits. Però val a dir que sense aquesta aposta d’ERC, avui no seriem on som.
ICV ha avançat en el sobiranisme, i tot i parlar de federalisme, ja són moltes les veus que parlen obertament d’independència. En l’espai més d’esquerra hi trobem les CUP, que són (crec) una part importantíssima i valuosa a nivell ideològic per a l’esquerra.

Tenim el panorama que tenim, i el cert és que estem en el moment més apassionant de la historia recent del nostre petit país. I les esquerres no poden quedar-se al marge d’aquest moment, i encara menys afrontar-lo amb petites lluites per aviam qui aconsegueix els votants dels altres. No es tracta d’omplir petits espais polítics, es tracta d’omplir tot l’espai del centre cap a l’esquerra, i com més a l’esquerra millor.

El 2003 les esquerres, per separat, van saber trobar els punts en comú per formar govern. Avui s’han de trobar els punts en comú que les tornin a unir, pero ara per crear una gran força que sigui capaç per si sola d’esdevenir una alternativa d’esquerres per a Catalunya. Els esdeveniments que vindrán necessiten que siguem capaços de fer-la posible.

Avui és més necessari que mai que siguem capaços de renovar l’esquerra. Perquè “ser d’esquerra no és posar-se una etiqueta a l’esquena i ja està. Imagino què és un reqüestionar-se a un mateix cada dia i a l’entorn social, polític i cultural que t’envolta”  tal i com va dir Llach en el seu concert de comiat. I amb tot el que ha passat les esquerres no poden restar inmòbils i veure-les venir. Les esquerres han de replantejar-se molts temes.

Ens cal plantejar-nos conceptes com progressisme, republicanisme, socialisme… i fusionar-los en un nou marc ideològic: el de la (re)nova(da) esquerra catalana.

Només de pensar en aquests conceptes em venen al cap noms com Raül Romeva, Josep Huguet, Joan Tardà, Ernest Maragall, Montserrat Tura, Antoni Castells, Joan Manuel Tresserras, Josep-Lluís Carod Rovira, Josep Ramoneda… només per dir-ne uns quants. Persones d’una capacitat intel.lectual enorme, i amb la experiència necessària per poder desenvolupar aquest nou marc ideològic i de renovació de les esquerres que faci possible la confluència de les esquerres en un únic espai. I parlem d'esquerres, perquè són molts els matisos com per parlar d'esquerra en singular. La força de les esquerres està en el pluralisme i en la capacitat de poder-se desenvolupar i transformar.

Parlar de la formació d'una gran força a partir de la confluència de les diferents opcions actuals vol dir aprofundir en el debat sobre la regeneració política. Un debat limitat fins ara a les estructures internes de les organitzacions, a la renovació de lideratges... però que cal fer avançar cap a la regeneració dels partits, i això vol dir desaparició de partits i creació de nous, i que el dinamisme en la creació i dissolució de partits esdevingui un fet normal. 

Pensar que alguna de les formacions polítiques actuals de l'esquerra catalana pot esdevenir per sí sola una alternativa majoritària, és difícil. Per tant la via més efectiva és la confluència en un únic espai que sigui plural. Una organització del segle XXI, dinàmica, oberta, horitzontal, viva ideològicament...