Cal que construïm un projecte per Abrera des de l'esquerra

Aviat hauran passat dos anys d'ençà les darreres eleccions municipals i Abrera continua igual. Quan dic igual, vull dir mancada de projecte de futur.

Aviat tornarem a sentir a parlar d'alternatives. Fa dos anys tothom parlava d'alternatives, i quan dic tothom dic tothom i m'incloc. Però, alternatives... a què? Les alternatives es plantejen quan ja existeix un projecte i es vol canviar, però ni fa dos anys, ni ara existeix un projecte per Abrera. Ningú actua pensant en com serà Abrera d'aquí deu anys, ningú planteja propostes pensant en Abrera d'aquí a quinze anys. Aquest és l'error més greu de la política abrerenca des de sempre, començant per la manca de visió de futur en la planificació urbanística. Abrera s'ha fet pensant en el present i no pensant en el futur. I malgrat saber-ho, seguim igual.

Només així s'expliquen algunes de les barbaritats urbanístiques que trobem avui: una llar d'infants en una zona residencial, un institut en un passeig que hauria de ser un eix comercial, una biblioteca apartada del centre urbà, un casal de joves integrat en un macro edifici allunyat també del centre urbà... I això ja és difícil de solucionar.

No hi ha hagut projecte des de fa anys, i ningú ha estat capaç de construïr un projecte per Abrera. Tot el que hem anat construïnt als programes electorals, totes les propostes que s'han fet i hem fet els qui hem participat d'alguna forma en les decisions que s'han près han estat intents d'arreglar una petita part d'una Abrera existent i que hem assumit com a equivocada en molts aspectes. Durant anys ens hem limitat a comfrontar petites idees, però no hem pensat que el que fa falta és un projecte.

El projecte que necessita Abrera no sorgirà ni es construirà en una assemblea local de qualsevol dels partits polítics locals, simplement perquè constuïr un projecte per Abrera requereix de pluralitat d'idees, de debats, i sobretot necessitarà de l'oblit de les rivalitats existents fins ara, i dels vells prejudicis.

Ja ho he dit algun cop. Si fins les darreres eleccions l'objectiu era acabar amb la majoria absoluta del PSC, aquest objectiu ja està assolit. Quedar-se anclat en la lluita contra un partit, o contra els qui han assumit la responsabilitat de governar juntament amb el PSC no porta enlloc, i no ajudarà a construïr un projecte per Abrera. És hora doncs de pensar en Abrera i construïr un projecte, de pensar l'Abrera que voldrem demà, però també la que voldrem tenir d'aquí deu, quinze, vint anys. Hem de saber que si no ho fem, repetirem els errors d'aquells qui van tenir la responsabilitat de construír Abrera des dels inicis de la democràcia. Si no ho fem, d'aqui vint anys haurem deixat el mateix problema que que ens hem trobat. I no estem aquí per deixar-ho tot igual, sino per canviar el que no funciona.

És hora de construïr un projecte per Abrera, de pensar l'Abrera que volem i que voldrem.

Aposto per començar a plantejar un projecte per Abrera i fer-ho des de l'esquerra. Faig una crida a la generositat, a oblidar les velles baralles, a deixar enrera el rencor entre persones i entre partits. Faig una crida a la gent d'esquerres d'Abrera a implicar-se activament en la construcció d'un projecte viable per Abrera. Ho podem fer, segur que sí.

Cal la implicació de partits, gent del teixit associatiu, d'aquella ciutadania que tingui ganes de pensar en l'Abrera que vol per demà i per d'aquí vint anys, perquè l'Abrera del futur es comença a construïr avui. De les decisions d'avui depenen les decisions que s'hagin de prendre demà i demà passat.

Regenerar la democràcia o la política?

Ens sorprenem quan apareixen fenòmens o personatges còmics que es presenten a unes eleccions. S'hi presenten a vegades amb propostes estranyes o sovint proposant obvietats que molts volen i volem sentir per part d'altres. El moment actual és idoni pel sorgiment d'aquests moviments. Es critiquen i s'intenten tapar, o titllar de coses què no són. El cas més recent, el de Grillo i el Movimento 5 Stelle a Itàlia.
Als mitjans hem vist com se l'ha titllat de tot, però podem trobar a la xarxa escrits que ens mostren que no n'hi ha per tant i que a més no és perillós per la política. El perill no està en els moviments que parlen sense embuts de la realitat de la política d'avui. Aquests moviments no són un perill per a la democràcia, i aquesta és la diferència amb els moviments d'ultradreta, xenòfobs, neofeixistes... i per això no se'ls ha de tractar igual.
Aquests moviments no volen renunciar a la política, la volen diferent, i si primer cal netejar i aixecar la catifa, assumint totes les conseqüències ho fan. No parlen de transparència, l'exerceixen; no parlen de posar noms i cognoms als destructors de la política; els hi posen noms i cognoms... i per això són incòmodes per a molts.

Els moviments que la majoria considera “antipolítica!” són en realitat avançats als que parlen de regeneració democràtica a les intitucions, o en el sí d'unes estructures orgàniques pensades el segle passat. Se'ls titlla de populistes en sentit negatiu, en comptes de fer-ho en un sentit positiu.

Els partits neixen en un temps i un context determinat, també sovint evolucionen, però arriba un moment en què cal plantejar-se la seva fi. Però no queden molts estadistes, i encara menys dirigents que pensin abans en la gent que en el partit. El partit és sagrat, tot es fa pel partit, i si a més, la ciutadania i/o el país es pot beneficiar, jugada perfecta (hi ha excepcions). I és llavors quan es titlla de personatges “populistes” de forma negativa als que parlen clar i sense cap mena de por. Els partits actuals, i la majoria de dirigents si parlen clar ho fan amb precaució. I si toca parlar de regeneració democratica, es parla de regeneració democratica: Es presenten decàlegs contra la corrupció, propostes per retornar la confiança de la ciutadania en la política... i????

Els partits no poden perdre temps reformant-se ells mateixos fent-se rentats de cara. Cal canviar d'actors i d'escenografia, però no d'escenari ni de públic si considerem la política un teatre on es representa la voluntat popular; o canviar les regles del joc i de fitxes si considerem la política un taulell de joc.

Els moviments “antipolítica” no són enemics, han de servir per obrir-nos els ulls, i per fer reflexionar, però sobretot fer actuar als partits de sempre que consideren que parlant de regeneració democràtica salvaran la política.

La democràcia està en perill, si (per culpa dels mercats financers, que han aconseguit imposar-se a la voluntat popular i als qui la representaven). Però no s'ha de regenerar, s'ha de recuperar. I els actors que han practicat la política i que s'han vist superats per aquests nous actors econòmics han d'acceptar la seva derrota. Encara que soni dur, és així. Però hi ha solució:

La solució passa per regenerar els actors, cal que la ciutadania s'organitzi amb l'objectiu de recuperar el seu espai en la política. Encara que els partits d'estructura clàssica desapareixin, la gent no desapareix i es pot reorganitzar amb més força. Nous actors i nova escenografia, feta per i per a la ciutadania i no pels mercats.

La sobirania recau en el poble, i no en els mercats financers. La política és dels ciutadans, això és inqüestionable. L'error dels actors de l'actual escenari polític és creure que cal regenerar la democràcia. La veritat és que podem fer que hi hagi més o menys democràcia, però regenerar-la?? 

El que cal és regenerar els actors i canviar l'escenografia, avui obsoleta i gris. I això passa per noves organitzacions polítiques obertes, no jerarquitzades, i horitzontals i en constant moviment i evolució.

Resumint: L'escenari ha de continuar sent la democràcia, l'escenografia una política renovada i propera a la ciutadania i per això són necessaris nous actors que substitueixin els antics, que han estat vençuts.

Una alternativa que quiere ser y no llega

Los mercados han vencido a la democracia, y por si eso no era suficiente, los actores principales del sistema político democrático son cómplices del hundimiento. Los partidos políticos mayoritarios, los que han gobernado durante años y han sido opción de gobierno se han aprovechado del sistema.

Los casos de corrupción han existido durante años, y ahora los vemos salir a la luz día tras día. Antes salía alguno de vez en cuando, y eran casos aislados. La envergadura de los últimos casos aparecidos, junto con el momento en el que han salido a la luz son una bomba de relojería contra el sistema democrático, contra la política.

Y sí, la ciudadanía es consciente de la gravedad de la situación y sale a la calle a pedir la dimisión del gobierno, de la cúpula del partido al que apuntan los últimos casos.

Pero y si mañana pudiéramos votar? No hay alternativa.

Algunos dirían que la opción lógica sería votar al PSOE, como alternativa al PP, pero es que el PSOE no está ni mucho menos libre de pecado: Caso Filesa, Caso GAL, el Caso Campeón, los casos aparecidos en la Junta de Andalucía, entre muchos otros chanchullos políticos hacen que el PSOE tampoco tenga credibilidad.

 Y mientras tanto IU va a la deriva sin acabar de convencer y sin poder ofrecer un proyecto hacia la izquierda que pueda llegar a ser mayoritario. Así pues no hay alternativa en el actual mapa político español. La alternativa está en las calles, está en las redes sociales… La alternativa existe pero no llega a ser.

“La política se ejerce en el presente. Y la izquierda ni puede rehuir el presente, ni puede dejar atraparse por él. No hay izquierda sin proyecto. La derecha puede limitarse a gestionar el statu quo. La izquierda no. La izquierda debe formular todos los días las preguntas excluidas, aquellas que la espiral de silencio escupe” nos dice Ramoneda en su último libro La izquierda necesaria.

No podemos esperar a mañana a dar a luz un proyecto de la izquierda que pueda hablar sin miedo. El PSOE hoy no puede hablar de corrupción sin mirar atrás o sin pensar que mañana se destape un caso más de corrupción que les afecte directamente. Y los demás han sido cómplices o han formado parte del juego durante demasiado tiempo.
La derecha es lo suficientemente fuerte como para superar estos casos de corrupción. A su gente no le importa tanto la corrupción entre sus filas como a la gente de izquierdas. Y esa bandera anticorrupción, hoy la izquierda del sistema no puede sacarla del armario.

Si la izquierda como dice también Ramoneda debe tener “la voluntad de desafiar cualquier forma de abuso de poder” ya sea el de los mercados o el de los principales partidos del sistema debe librarse del peso que le impide levantarse y que además le hunde cada día más.

La alternativa debe empezar por creernos que la política es necesaria, pero sobre todo por entender cuál es su utilidad. Y partir de la idea que nos expone Quim Brugué en su libro És la política, idiotes! sería un buen punto de partida. “La política es un sueño. La política comporta mirar el futuro con ilusión y, si es necesario, con la ingenuidad de aquel que se siente capaz de transformar el presente. Es la capacidad para pensar aquello que no existe pero nos gustaría que existiera. La política es una actividad que consiste en no aceptar que la realidad nos viene dada, que las cosas son como son.

Así pues, la alternativa es posible mientras quede política y mientras aquellos que creemos en ella y queremos defender la democracia estemos dispuestos a luchar. A luchar no contra los otros, sino también contra los nuestros, pues la corrupción no es sólo cosa de la derecha.

La lucha es contra la corrupción y para defender la política y la democracia, pero lo es también contra el populismo. Ese populismo que nos quiere hacer creer a todos que la política solo sirve para que los que lleguen al poder se llenen los bolsillos gracias al contribuyente, que además es tonto. El populismo es un enemigo peligroso, un aliado de la corrupción y de los que la practican que lo usan como escudo protector. Y la lucha no es de un partido contra otro. En esa lucha, la de siempre, perdemos todos.
La lucha ha de ser la de la buena gente de izquierdas contra aquellos que se han aprovechado, se aprovechan y se aprovecharan del sistema (ya sean de derecha o de izquierda), y si en esta lucha por salvar la política y la democracia nos encontramos con un aliado en la derecha, mejor. Ya nos enfrentaremos a él en otro momento, pero cuando sea posible debatir sin miedo a que salga aquello de “y tú también”, “y tú más”.

Para construir la alternativa basta con ver las calles, las redes sociales… y ver que como nosotros hay mucha más gente dispuesta a defender la política y la democracia, a limpiar el sistema, a aprovecharlo para el bien común y no a aprovecharse de él en beneficio propio.

Una alternativa no se construye a partir de una estructura orgánica clásica, ni modernizando las ya existentes. No sé cuál es la mejor opción. Quizá una organización tan plural como la sociedad, con un proyecto común rebajado a unas propuestas de mínimos porque el objetivo requiere empezar casi de 0. El sistema está prácticamente en ruinas, y es necesario volver a construir los cimientos, y ello conlleva no perdernos en debates trascendentales, pero ahora absurdos viendo el panorama.

No es fácil, tampoco imposible. Pero hay que dejar la calle y pasar a la acción. Si esperamos a que un actor del actual sistema de partidos se haga suyo el discurso de la calle, y lo lleve a la práctica estamos equivocados. Eso sí que es imposible. 

Pero es seguro que hay una mayoría entre la ciudadanía que está dispuesta a recuperar la fe en la política y en la democracia, y con esa idea hay que empezar a construir la alternativa.  Una alternativa sin partidos, donde la gente no sea un número de militante, ni un cargo, sino una fuente de ideas, una pieza más de la alternativa. Y sobre todo, que dicha alternativa nunca reciba ni un euro público ni de empresas privadas de financiación, porque eso es lo que liga a una organización al sistema.

La alternativa tiene que ser libre y perder el miedo a formar parte de las instituciones. La alternativa debe y tiene que presentarse con un proyecto a unas elecciones pero no puede perder.

Per què ara els corruptes aixequen la catifa de la corrupció?

Aixecar la catifa de la corrupció és només un pas més del procés de construcció de la dictadura dels mercats en aquest nou sistema post democràtic que uns pocs volen instaurar amb el consentiment de la ciutadania. 

Per alguns la democràcia i la política només ha sigut durant anys el sistema i la manera d'afiançar el seu poder econòmic mentre esperaven el moment de substituir la democràcia per la dictadura dels mercats i la política pel interessos econòmics a l'hora de prendre decisions.

Quan el proletariat va dir prou al domini dels propietaris, aquests van decidir donar joc a la classe treballadora, i els van oferir la democràcia representativa. Però fa temps que les elits econòmiques han decidit que això s'havia d'acabar, i que només ho aconseguirien amb el consentiment de la ciutadania.

I així han decidit fer-ho. Han decidit explicar com funciona l'alta política, i han aixecat la catifa de la corrupció. Poc a poc però sense pausa, fent calar un sentiment contrari per part de la major part de la ciutadania vers qualsevol tema que tingui alguna cosa a veure amb la política.

A més els que ocupen càrrecs de responsabilitat important, han fet veure que la política està segrestada pels mercats, i que ells no poden fer res davant les imposicions d'aquests. I així la gent ha començat a posar en dubte la utilitat de tenir tants càrrecs electes als parlaments. I els interessats en destruïr el sistema, és a dir les elits econòmiques, han aprofitat la situació per començar a parlar de la reducció del número de representants. El cas més clar és el d' Esperanza Aguirre que va parlar de reduïr a la meitat l'Assemblea de Madrid, cosa que realment vol dir reduïr les opcions de representativitat de partits petits, i augmentar la majoria dels grans partits i especialment una opció política, la que representa les elits econòmiques.

La realitat és que la corrupció ha existit sempre, però s'ha tapat. Ara que la política no interessa perquè es pot manar i afiançar la situació de domini de les elits econòmiques a través d'allò que anomenen mercats, llavors destapen la corrupció que ells mateixos protagonitzen per desprestigiar el sistema. I ho fan sense cap mena de por perquè gaudeixen de total impunitat. L'estat de dret ha estat construït d'acord als seus interessos.

Però és obvi que carregar-se la democràcia i la política no és fàcil sense el consentiment de la ciutadana. Per això intenten desacreditar la política i fer-nos creure que la democràcia s'ha de reinventar. Ni la política ni la democràcia s'han de reinventar. El que s'ha de fer és alliberar-la d'aquells que les tenen segrestades. Hem de defensar la democràcia i la política i no caure en la trampa.

Siguem intel·ligents. Ells ens han dut fins aquí, ells s'han aprofitat de la democràcia i la política, fins al punt que la ciutadania pensa que només serveix per aprofitar-se del poder per enriquir-se. Però la política serveix per prendre decisions, per millorar la vida de la gent, per poder conviure... i la democràcia és el sistema que permet que escollim qui volem que prengui les decisions, el sistema que ens permet canviar de govern quan un no ho fa bé. Si renunciem a això estem perduts. I per això ara busquen el desprestigi permanent del sistema democràtic i de la política, perquè ells per mantenir el seu statu quo prefereixen la dictadura dels mercats, la fi de la democràcia i de la política. Si ningú els pot contradir a les institucions, millor.

I ho estan aconseguint. Cada dia hi ha més gent que deixa de confiar en la política i més gent que pensa que qui decideix el nostre futur és el poder econòmic. I així cada dia s'apropa més el dia en que seran majoria els qui es mostraran indiferents a la substitució de la democràcia per la dictadura dels mercats, passant així a un règim post democràtic. I no ens ho hauran imposat, ho haurem consentit.