ARA QUE HEM PERDUT TOTS, NO HO PERDEM TOT

D'ençà el 27 de setembre de 2015 s’ha donat un error de càlcul dels partits independentistes al confondre les majories parlamentàries amb les majories socials. L’error més greu, com han acabat reconeixent alguns dirigents del procés, ha estat voler córrer massa, sense tenir una majoria social suficient per provocar un canvi en l’statu quo d’un Estat que s’havia demostrat dèbil políticament, però que ha ensenyat la seva fortalesa jurídica per defensar-se.

Els partits independentistes s’han sentit còmodes obeint la voluntat popular, just quan la ciutadania més reclamava l’atenció dels seus polítics. Tant és així que al final, aquelles entitats que van néixer per mobilitzar, han acabat marcant el tempo de l’acció política. La mobilització va acabar sent tan gran i tan intensa, que alguns van considerar que calia accelerar el ritme i cremar etapes d’anys en setmanes. I el que és pitjor, cap partit independentista es va atrevir a frenar l’eufòria col·lectiva, malgrat les amenaces de l’adversari, i malgrat saber que l’acció política sovint requereix molt de temps. Ha faltat sinceritat per por a la frustració col·lectiva.

Amb tots els entrebancs, es va fer el Referèndum i es va arribar al 27 d’octubre de 2017 a Declarar la República. Milers de persones al carrer disposades a defensar-la pacíficament davant d’un Estat que ja havia perdut bona part del poble català a partir de l’1-O. El món mirava expectant. Però la Declaració, va durar ben poc. A l’hora de la veritat, es va veure que la jugada anava de farol.

Ja sigui per por, o bé per adonar-se a l’últim moment que el que es pretenia necessitava d’una gran majoria social per ser una realitat, els dirigents independentistes van deixar al carrer a milers de persones que somiaven.

En aquell precís instant, l’Estat espanyol es va fer fort. Molt fort. El Govern espanyol destitueix el Govern, suspèn l’autonomia, destrossa òrgans de la Generalitat... i alhora l’entramat jurídic es posa a ple rendiment.

Al dia següent alguns dirigents desperten a Brussel·les i ja es comença a parlar d’exili. Altres acabaran a la presó dies més tard. Un càstig que ja havien rebut els líders de les entitats que havien promogut les mobilitzacions socials dels darrers anys. I tot el que probablement vindrà.

Hem perdut totes i tots. Uns per voler anar allà on era inviable anar amb la correlació de forces existent, i altres per abandonar la política quan més falta feia. Es va deixar trencar la corda de les relacions entre Catalunya i Espanya. Uns van lligar la corda a una pedra afilada, i altres estiraven amb força fins que es va trencar.

Les eleccions que ho havien de solucionar, eren una trampa on hi va caure tothom de quatre grapes i ara no en sabem sortir. Mentre uns aposten per seguir el camí de la República, d’altres aposten per un autonomisme camuflat de republicanisme. D’altres per un autonomisme amb un autogovern fort. I a d’altres ja els hi està bé la falta d’autonomia perquè la volen reduïda al màxim.

I en aquest caos de possibilitats, en aquest caos en l’eix nacional, hi hem de sumar l’eix social, que dificulta encara més la sortida, perquè suposa parlar de la dreta i l’esquerra. I es que la sortida Republicana suposa el pacte necessari del centre-dreta català amb l’extrema esquerra. Però la sortida autonomista amb un autogovern fort requereix també de la suma de les forces progressistes i del centre-dreta.

La sortida passa necessàriament per tornar on estàvem abans de començar aquest camí. I passa necessàriament per l’esforç en l’entesa entre l’esquerra més dogmàtica amb el renovat centre-dreta català. Si, aquell que va impulsar les retallades més bèsties. Però cal mirar més al futur que al passat, cal fer un reset en molts aspectes. Si cal tornar enrere, cal recuperar tots els actors que van fer avançar Catalunya i han construït autogovern des de la recuperació de la Generalitat.

És en moments excepcionals que calen solucions excepcionals i impensables en moments de normalitat. No descartem cap opció que permeti recuperar les institucions catalanes. Tot val abans de perdre-ho tot. 

Ara que tothom ha perdut, és el moment de fer l’autocritica necessària, pensar, reflexionar i proposar per tal de no acabar perdent-ho tot.

No es tracta d’abandonar la República, sinó d’agafar els valors republicans i encabir-los dins l’autonomia. És el que s’estava fent,si, i és el que tomba el Tribunal Constitucional, també. Però no defallim i tinguem encara més paciència. Perquè cada política de progrés tombada, fa eixamplar la majoria social que necessitem per poder algun dia, Proclamar la República Catalana. Cada política aprovada al Parlament per forces més enllà de l’independentisme ha de fer obrir els ulls de més gent. I així és com hem arribat a ser 2 milions. I així hem d’arribar a ser més, molts més.

Canviem les dates per objectius. El dia que en unes eleccions catalanes hi hagi un 65/70/75%??? de vots independentistes, proclamem la República. El dia que hi hagi una majoria incontestable tirem endavant. Suposem que llavors, a Europa i al món ningú podrà dir res, i l’Estat no tindrà excuses ni poder per anar en contra d’una majoria incontestable.

Deixem d’enganyar-nos a nosaltres mateixos abans que sigui massa tard.