D'ençà el 27 de
setembre de 2015 s’ha donat un error de càlcul dels partits
independentistes al confondre les majories parlamentàries amb les
majories socials. L’error més greu, com han acabat reconeixent
alguns dirigents del procés, ha estat voler córrer massa, sense
tenir una majoria social suficient per provocar un canvi en l’statu
quo d’un Estat que s’havia
demostrat dèbil políticament, però que ha ensenyat la seva
fortalesa jurídica per defensar-se.
Els
partits independentistes s’han sentit còmodes obeint la
voluntat popular, just quan la
ciutadania més reclamava l’atenció dels seus polítics. Tant és
així que al final, aquelles entitats que van néixer per mobilitzar,
han acabat marcant el tempo
de l’acció política. La mobilització va acabar sent tan gran i
tan intensa, que alguns van considerar que calia accelerar el ritme i
cremar etapes d’anys en setmanes. I el que és pitjor, cap partit
independentista es va atrevir a frenar l’eufòria col·lectiva,
malgrat les amenaces de l’adversari, i malgrat saber que l’acció
política sovint requereix molt de temps. Ha
faltat sinceritat per por a la frustració col·lectiva.
Amb
tots els entrebancs, es va fer el Referèndum i es va arribar al 27
d’octubre de 2017 a Declarar
la República. Milers de persones al carrer disposades a defensar-la
pacíficament davant d’un Estat que ja havia perdut bona part del
poble català a partir de l’1-O. El
món mirava expectant. Però la Declaració, va durar ben poc. A
l’hora de la veritat, es va veure que la jugada anava de farol.
Ja
sigui per por, o bé per adonar-se a l’últim moment que el que es
pretenia necessitava d’una gran majoria social per ser una
realitat, els dirigents independentistes van deixar al carrer a
milers de persones que somiaven.
En
aquell precís instant, l’Estat espanyol es va fer fort. Molt fort.
El Govern espanyol destitueix el Govern, suspèn l’autonomia,
destrossa òrgans de la Generalitat... i alhora l’entramat jurídic
es posa a ple rendiment.
Al
dia següent alguns dirigents desperten a Brussel·les i ja es
comença a parlar d’exili. Altres
acabaran a la presó dies més tard. Un càstig que ja havien rebut
els líders de les entitats que havien promogut les mobilitzacions
socials dels darrers anys. I
tot el que probablement vindrà.
Hem
perdut totes i tots. Uns per voler anar allà on era inviable anar
amb la correlació de forces existent, i altres per abandonar la
política quan més falta feia. Es va deixar trencar la corda de les
relacions entre Catalunya i Espanya. Uns van
lligar la corda a una pedra afilada, i altres estiraven amb força
fins que es va trencar.
Les
eleccions que ho havien de solucionar, eren una trampa on hi va caure
tothom de quatre grapes i ara no en sabem sortir. Mentre uns aposten
per seguir el camí de la República, d’altres aposten per un
autonomisme camuflat de republicanisme. D’altres per un autonomisme
amb un autogovern fort. I a d’altres ja els hi està bé la falta
d’autonomia perquè la volen reduïda al màxim.
I
en aquest caos de possibilitats, en aquest caos en l’eix nacional,
hi hem de sumar l’eix social, que dificulta encara més la sortida,
perquè suposa parlar de la dreta i l’esquerra. I es que la sortida
Republicana suposa el pacte necessari del centre-dreta català amb
l’extrema esquerra. Però la sortida autonomista amb un autogovern
fort requereix també de la suma de les forces progressistes i del
centre-dreta.
La
sortida passa necessàriament per tornar on estàvem abans de
començar aquest camí. I passa necessàriament per l’esforç en
l’entesa entre l’esquerra més dogmàtica amb el renovat
centre-dreta català. Si,
aquell que va impulsar les retallades més bèsties. Però cal mirar
més al futur que al passat, cal fer un reset en molts aspectes. Si
cal tornar enrere,
cal recuperar tots els actors que van fer avançar Catalunya i han
construït autogovern des de la recuperació de la Generalitat.
És
en moments excepcionals que calen solucions excepcionals i
impensables en moments de normalitat. No descartem cap opció que
permeti recuperar les institucions catalanes. Tot
val abans de perdre-ho tot.
Ara que tothom ha perdut, és el moment de fer l’autocritica necessària, pensar, reflexionar i proposar per tal de no acabar perdent-ho tot.
No
es tracta d’abandonar la República, sinó d’agafar els valors
republicans i encabir-los dins l’autonomia. És el que s’estava
fent,si, i és el que tomba el Tribunal Constitucional, també. Però
no defallim i tinguem encara
més paciència. Perquè cada política de progrés tombada, fa
eixamplar la majoria social que necessitem per poder algun dia,
Proclamar la República Catalana. Cada política aprovada al
Parlament per forces més enllà de l’independentisme ha de fer
obrir els ulls de més gent. I així és com hem arribat a ser 2
milions. I així hem d’arribar a ser més, molts més.
Canviem
les dates
per objectius. El dia que en
unes eleccions catalanes hi hagi un 65/70/75%??? de vots
independentistes, proclamem la República. El dia que hi hagi una
majoria incontestable tirem endavant. Suposem que llavors, a Europa i
al món ningú podrà dir res, i l’Estat no tindrà excuses ni
poder per anar en contra d’una majoria incontestable.
Deixem
d’enganyar-nos a nosaltres mateixos abans que sigui massa tard.
No hay comentarios:
Publicar un comentario