UNA ONADA DE REALITAT

Pel que he llegit i escoltat avui, sembla que la manifestació d’ahir, més enllà de ser un nou èxit de convocatòria i civisme, va servir de ben poc.

Si fins ara, aquestes grans manifestacions tenien un objectiu (fer un referèndum d’autodeterminació), la d’ahir no passava de reclamar quelcom ara per ara impossible.

Avui també he començat a llegir reflexions sobre la necessitat d’una majoria incontestable per poder fer efectiva, algun dia, la República Catalana.

Ho vinc dient des d’aquelles eleccions del 27-S de 2015, i no és res més que l’error a l’hora de fer números, i l’error més greu de confondre la correlació de forces parlamentàries amb la realitat del carrer.

Tot el que ha anat succueïnt desde llavors ha estat un cúmul d’accions desafortunades, que han servit de poc o res més que tensionar la ciutadania. Amb resultats a voltes desagradables de picabaralles absurdes o de guerres de llaços entre d’altres.

I pel camí hem perdut una generació de polítics i polítiques, que de ben segur, en unes condicions «normals» haurien fet aportacions importants a Catalunya.

Per una banda tenim aquells i aquelles que se la van jugar per convocar un referèndum que era obvi que no serviria de res, més enllà de portar una part de la ciutadania a creure’s que proclamar una República era tan fàcil com que una part del Parlament (amb una majoria insuficient per modificar l’Estatut) fes una votació, es proclamés la República i au! Ja ho tindriem. I per l’altra tenim aquells polítics que han acabat cansat d’una situació impracticable i que han acabat renunciant a fer política.

Els que se la van jugar sabien el que passaria, doncs al davant hi havia un Estat que havia avisat per activa i per passiva de les conseqüències, i al davant ens vam trobar un Estat que va fer el que havia de fer per defensar-se. Un Estat pel qual els cops de l´1 d’octubre van significar un mal menor.

Des de llavors el que ha passat és prou conegut... un President que marxa a «l’exili» acompanyat de part del seu Govern, altres que es queden, presons preventives, més exiliats i exiliades... El 155, unes eleccions trampa, intents de votació de President, intent de formació de Govern amb presos i exiliats...

I mentrestant, discursos, molts discursos. A voltes fent creure que la República proclamada era possible d’implementar amb la valentia del Govern, d’altres intentant rebaixar l’eufòria però deixant portes obertes a la desobediència, a voltes parlant d’unilateralitat i d’altres de negociació... i així hem arribat a la Diada de 2018.

Una Diada que a falta d’un objectiu de futur clar i compartit com les darreres, va ser una barreja entre un clam per la llibertat de les preses, presos, exiliats i exiliades polítiques i una teràpia multitudinària perquè la gent convençuda, seguís convençuda que encara i malgrat tot, encara hi ha molta gent que creu en la possibilitat de fer efectiva la República com a conseqüència del «mandat de l’1 d’octubre». Jo com que això no m’ho crec no hi vaig anar.

Vaig seguir atentament els parlaments del final de la manifestació, i la veritat és que a diferència d’altres anys, i fruit d’aquesta manca d’objectiu comú, el parlament més esperat per part meva (el de la Presidenta de l’ANC) em va semblar molt descafeïnat i equivocat. Poc convenciment a l’hora de reclamar als polítics el valor necessari per tirar endavant el mandat de l’1 d’octubre, i poca valentia a l’hora de reconèixer que s’han fet les coses malament i que al final entre l’empenta de la gent motivada pels líders de l’ANC, Òmnium i companyia, a més dels polítics que van tenir por de frenar la gent amb una dosi de realitat necessària , hem acabat en un punt en el que serà més fàcil tornar al 2006 que al 3 d’octubre de 2017.

I tornar al 2006 no serà un fracàs, i ho haurem d’assumir. Tornar al 2006 voldrà dir tornar a un escenari on siguin possibles grans acords.

El PSOE ha obert la porta de les possibilitats de l’autogovern. I tocarà ser ràpids per explicar a més d’un milió llarg de persones que el camí que vam agafar estava tallat, i que cal fer unes passes enrera per continuar caminant. I haurem de recordar que no fa pas tant ens haguéssim conformat amb un millor finançament. I que aquest millor finançament era quelcom compartit per una àmplia majoria parlamentària i social.

Caldrà paciència, diàleg, concessions mútues, temps, i moltes coses més, però Catalunya tornarà a viure amb normalitat, i per damunt de tot podria aconseguir una normalitat amb més recursos econòmics i major autogovernm, que al cap i a la fi és el que va aprovar el Parlament per amplíssima majoria amb aquell Estatut original. Un Estatut que posteriorment, i ja rectificat, va ser refrendat per la ciutadania.

Si es vol, trobarem els punts d’acord per poder tornar a caminar i sortir d’una situació a la que s’ha arribat per la inacció d’uns i pels errors de càlcul i les presses d’uns altres, però haurem d’haver après unes quantes lliçons en aquests darrers anys.

AH, i pensem una cosa (per deixar oberta la porta de l’esperança), i és que amb més autogovern i més recursos estarem més a prop d’assemblar-nos al que volem ser.

Queda molt camí per recòrrer, i és així per molt que tinguem pressa. I per anar construïnt una majoria social suficientment àmplia (parlo d’una majoria a partir del 70%) cal tornar a fer camí plegats. I això vol dir que alguns que es van quedar un pas enrera accelerin una mica el pas, i que els que van accelerar massa frenin, i esperin per continuar el camí. I està clar que sempre hi haurà gent al davant i gent al darrera, però el gruix de la societat ha de caminar plegada com havia fet fins l’any 2010.

I aquestes línies no pretenen ser derrotistes, sino una onada de realitat per part d’algú que intenta pensar fredament i que intenta compartir converses o simplement escoltar a aquells que no pensen igual intentant entendre a tothom. Perquè només així es pot arribar a la conclusió de que si tots hi posem de la nostra part, serà possible poder trobar punts en comú per tornar a caminar i continuar fent gran aquest petit país.