Una esquerra nacional per encarar el procés constituent, això és tot.

La Constitució Espanyola de 1978 es va fer sota una majoria de la dreta sorgida de les eleccions constituents de 1977. El CDS(166) i AP(16), sumaven 182 dels 350 diputats de les Corts Constituents, mentre que la suma de PSOE(118) i PCE(19) només en sumava 137. I si això hi sumem un context històric convuls podem entendre el perquè d’alguns articles i el tarannà de l’actual CE, que encara avui, molts volen defensar de qualsevol manera.

El que segurament està clar és que amb una majoria diferent, és a dir, d’esquerres, la CE seria diferent. I hagués tingut que ser la dreta, tot i que segurament en menys mesura del que va acabar fent l’esquerra, qui hagués hagut de fer concessions. Concessions en algun cas històriques, com el fet que PSOE i PCE haguéssin d’acabar acceptant la monarquia, renunciant als seus ideals republicans.

Cas diferent és la CE de la II República, redactada després d’unes eleccions constituents on l’esquerra va ser majoritaria.

Sense entrar en detalls ni a comparar les dues constitucions. Salta a la vista que la de 1931 va ser una constitució novedosa i progressista; mentre que la de 1978 tot i garantir els drets socials, és marcadament més conservadora, i en els darrers temps queda clara quina era la voluntat d’aquesta constitució. Mantenir la unitat d’Espanya al preu que sigui, encara que sigui negant el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats històriques. Una constitució que nega el dret a progresar, és conservadora.

Dit això, vull que pensem en què Catalunya exercirà més aviat que tard, el seu dret legítim a decidir el seu futur, i que una majoria dirà que vol que Catalunya esdevingui un nou estat.

Què passarà quan hi hagi eleccions constituents si el mapa electoral és similar al que tenim avui? La resposta és clara. El centre dreta català, representat per Convergència i Unió (CiU) guanyaria les eleccions de forma clara i contundent. Mentre que el centre esquerra català, dividit com a mínim en 3 forçes polítiques, no aconseguiria que cap d’aquestes 3 forçes pogués ni plantejar-se rivalitzar amb CiU per l’hegemonia política. De manera, que ens trobariem en la mateixa situació que es trobava Espanya l’any 1977. És a dir, encarant un procés constituent amb una clara majoria i domini de la dreta (evidentment amb diferències de context lògiques), i on l’esquerra tindria un paper menys destacat del desitjat,

Per tant és del tot evident que és necessària una esquerra nacional catalana capaç d’ocupar sense fisures l’espai del centre esquerra, de la mateixa manera que CiU ocupa sense fisures l’espai del centre dreta català. Això vol dir, com ja vaig dir fa uns dies, que sera necessari superar les sigles i la seva història.

Tenim temps per construïr aquesta gran força, una força que els vascos han anomenat “bloc històric” i que ha donat resultats i que en cas de continuar igual, en donará més. Està clar que les realitats de vascos i catalans són molt diferents, però hem d’aprendre els uns dels altres. 

Aquí encarem unes eleccions plebiscitàries, on els partits han parlat clarament d’un referéndum; allà les darreres eleccions no poden ser enteses de la mateixa manera. Aquí i allà hi ha un partit de centre dreta nacionalista que és capaç de guanyar les eleccions; però allà ho fa a poca distancia del partit aglutinador de l’esquerra nacional, mentre que aquí el centre dreta nacional no té un rival fort provinent de l’esquerra.

No dubto que la correlació de forçes que sorgeixi de les properes eleccions al Parlament del 25 de novembre, ens conduirá a poder decidir quin futur volem.

El que vull i reclamo, és una esquerra nacional forta que ocupi l’espai del centre cap a l’esquerra, capaç de ser hegemònica, i per tant de rivalitzar de tu a tu amb el centre dreta català. Perquè només així garantirem que la futura constitució de l’Estat Català estigui feta desde l’esquerra i no per la dreta amb petites concessions a l’esquerra per garantir l’estabilitat política com va pasar a Espanya a l’inici de la transició.

La nostra transició nacional ha de ser diferent, perquè hem tingut molts anys per aprendre dels errors. La nostra transició nacional ha de ser conduïda desde el centre cap a l’esquerra, tot a l’esquerra que sigui possible; i no de la dreta cap al centre com la transició espanyola.